algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Gent animalera

Quan jo era nin, les bregues de galls eren un espectacle normal al poble, un entreteniment més que, potser, manllevava la frustració d'haver de viure boca closa, la monotonia del pou profund i eixorc de la dictadura franquista. De tota manera, existia un codi de conducta, tant amb els humans entre si mateixos, com entre ells i els animals de guarda, de companyia, o simplement funcionals, com els moixos i els cans raters, eriçoners, perdiguers, llebrers... Però, em podeu creure, el ca que mostrava les dents a l'amo, ni tan sols importava que el mossegàs, a la nit tenia una corbata de filferro al coll i penjava d'una branca de figuera. El moix que havia après a caminar per les bigues per arribar a la perxa i fer salvatge qualque sobrassada, igual, ben igual. Vull dir, vull ser conscient que he de dir: jo som producte d'una societat immisericordiosa, tant amb els homes com amb els animals. Qui la feia, l'havia de pagar, així, al comptat, res de terminis. I tot això no era crueltat, sols conseqüència de l'experiència d'anys i panys viscuda amb intensitat, sobretot amb assilvestrada capacitat de reacció. Si un ca mossegava l'amo, alerta, s'havia romput el principi d'autoritat, vius!, hi tornaria. Si un home et robava, branca d'ullastre poc esporgat i santificable garrotada. En resumides comptes: la llei del «far West», però sense pistoles, que aquí, les pistoles, sols les tenien alguns i, o no les sabien emprar, o les empraven molt malament, amb tota evidència.

Malgrat tot el condicionament diguem"li «existencial», jo sempre he estat molt acostat als animals de companyia i als altres. M'agraden els animalons, tots. Bono tots no és exactament veritat, les serps m'escarrufen una cosa de no dir, les rates em resulten molt oioses, els moscards, a casa, sols em piquen a mi i a la meva filla. A la dona i al fill els obliden, així, sense cap mirament ni un, en lloc de repartir el seu «menú» alimentari democràticament. Però vaja, puc manifestar que som una persona més animalera que la mitjana dels meus coetanis, sense tenir la sensació de mentir. Tot aquest perllongat preàmbul l'he manufacturat perquè l'altre dia, una veïnada meva em va fer arribar un full fotocopiat, fotografia de dos canets peludets amb ullons de demanar misericòrdia, amb el següent text que traduesc de l'original escrit en castellà macarrònic: «NOU CENTRE CANÍ INTERNACIONAL// El nostre refugi serà destruït// Els animals abandonats// Necessitam desesperadament una nova llar.// Ajuda'ns si us plau.// No ens deixis sols!// Tel. Elizabeth 971 40 55 19. // «NUEVO CENTRO CANINO INTERNACIONAL APPEAL. (nif Núm. G57045080) BANCO de CREDITO BALEAR Box 41, PUERTO PORTALS, MALLORCA. Account núm. 0024 6912 58 0600812296».

M'abunden amb un retall de diari (no puc saber quin) que diu: «Campanya perquè 200 cans i moixos no quedin al carrer. Dins els seus plans urbanístics, l'Ajuntament de Palma preveu realitzar una «falca verda» envoltant la Riera fins a l'altura del cementeri. Un dels problemes que genera aquesta iniciativa és que en el seu traçat s'hi troba ubicat des de fa 27 anys el «Centro canino internacional», un refugi on resideixen una mitjana de 200 animals entre cans i moixos, que han estat deixats pels seus amos originals per distints motius. Els responsables de l'associació han posat en marxa un comitè per recaptar fons per a la seva reubicació en un altre lloc més adequat, per això disposen només de 6 mesos. La principal característica diferenciadora d'aquest centre és que mai no sacrifica els animals i els dóna a persones que voluntàriament els sol·licita, realitzant"se posteriorment inspeccions de seguiment per entreveure la situació d'atenció de l'animal...». Per tot el dit, jo, ara, faré la meva bona acció del dia i us demanaré que, si podeu, els doneu una mà. Fan una bona feina. S'ho mereixen.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris