lluvia ligera
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
12°

L'art de no tornar vells

Sembla que els illencs tenim certa por de tornar vells. Fixau-vos, si no, que a altres bandes el natalici se sol celebrar festivament, i fins i tot a la majoria de països la festa personal més important de l'any no és l'onomàstica, com aquí, sinó el natalici. Aquí, en canvi, quan un fa anys el felicitam, però la seva (la nostra) resposta sol esser sempre un comentari més aviat pessimista: «Tornam vells!». Potser avui, quan coincideixen un canvi d'any, de segle i de mil·lenni (perquè supòs que entretant tothom ja ha assumit que el canvi de mil·lenni és avui, i no ara fa un any), sia permès fer una petita consideració sobre aquesta por i sobre les formes de combatre-la, que solen esser de dues castes: o bé resignar-se al procés d'envelliment, amb tots els matisos que vulgueu, des de la sabiduria de dur-lo bé, amb la màxima dignitat i elegància possibles, fins a la depressió; o bé negar-se a acceptar-lo, igualment amb matisos des de voler seguir vivint i treballant com si els anys no passassin, fins a arriscar-te a fer el ridícul vestint com un jovenet, com si volguessis fer-los tornar enrere. De fet, el procés té molt de subjectiu, per molt que la seva base és irreductiblement i irremeiablement objectiva. El doctor Martorell, famosíssim especialista barceloní del sistema vascular, deia que un home és tan vell com les seves artèries. Mon pare, en canvi, sempre va considerar que un home és tan vell com el seu esperit. Segurament les dues coses són certes, però la perspectiva és molt diferent. Per això te'n pots dur més d'una sorpresa si el teu tarannà et duu a contemplar la qüestió des de la perspectiva de mon pare. Et pots trobar, per exemple, que el teu entorn, sense tenir per res en compte l'estat de les teves artèries ni del teu esperit, et jutgi únicament per la quantia de la xifra que marca la teva edat cronològica. I per això un bon dia reps una notificació del sistema de salut que et recorda la conveniència de vacunar-te contra la grip. Jo m'hi he vacunat una vegada mai en la vida, ja fa més de vint-i-cinc anys, i vaig jurar no fer-ho mai més, perquè aquell any no vaig tenir la grip, però vaig passar l'hivern com si estàs mig engripat. Me semblava molt més pràctic passar, en el cas improbable de tenir-la, una setmana en el llit i no haver-hi de pensar més, que no aquell estat morbós durant mesos. Però, és clar, no havia anat a caure que la grip pot esser molt més perillosa per a la gent de més de 65 anys, i les nostres meticulosíssimes autoritats sanitàries me recordaven delicadement per on anaven els tirs. Així i tot, no m'he vacunat, entre altres coses perquè no acab de veure que el perill augmenti d'un dia per l'altre, simplement per canviar un dígit a la meva edat. Però llavors reps una telefonada del partit convidant-te a una activitat que s'organitza per a tots els afiliats de més de 65 anys, i te comences a veure menjant coca amb verdura o arròs brut i porcella com en els millors temps de les campanyes electorals, però ara a l'altra banda de la barrera. I et comences a preocupar: A veure si serà vera que tornam vells? Però no, basta agafar el magnífic llibre La creació de la fe, del nostrat Joan Mascaró Fornés, i obrint pàgina a l'atzar et trobes amb aquest aforisme: «El temps mai no és vell. Tenim un nou sol cada dia». I et quedes ben tranquil. Ja ho deia jo que no tornam vells! O com diuen a les rondaies: La por de prop no és res si la volen veure.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris