algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Animals de companyia

Sempre, tota la meva vida m'ha acompanyat ca o cussa, i per tant puc estar en disposició d'afirmar de manera fefaent que són gratificants, ells, animalons, quan arribes a casa i ningú no et diu ni bon dia ni bona nit, et remenen la coa, et llepen les mans, peguen bots d'alegria, fan veure que t'estimen, quan, potser, el que estimen és la llepolia que els donaràs després, però vaja, tampoc no es tracta de ser tan realistes, no és veritat? Sí, des que era nin, a ca nostra hi havia un ca i dos o tres moixos, doncs, a les cases de poble, ja sabeu, si no hi ha moixos, hi ha rates. Llavores, a la meva infància, els moixos caçaven rates, encara. Fins i tot el meu primer ca era rater, també, bordet però rater. Gairebé n'agafava tantes com els moixos, de rates, en Durin, un cusset roig i mal carat, més viu que una centella. Bé, ho venia a dir perquè n'estic convençut de la bona química que ens poden encomanar els animalons de companyia. Ara mateix, ja no em veig amb cor per resistir el seu comiat quan s'han de morir, o el més greu, quan els has de fer matar, els has d'aplicar la dolça eutanàsia de la injecció al ventre. No puc. La darrera experiència va ser massa forta, amb na Lluna, la teckeleta de catorze anys. No puc voluntàriament adoptar amors, éssers suposadament irracionals, que no em podran sobreviure. Ara com ara tenc una parella de canaris, que em saluden tots els migdies quan hi vaig a vigilar si estan ben servits de menjar i aigua. I dues vegades a la setmana, encara hi estan més quan els pos un bon tall de poma que es mengen entre cridadisses de la femella, que sempre aconsegueix ser la primera a espipellar. Però ja no és el mateix, entre ells i jo no hi ha establerts uns vincles vitencs tan grossos que si es tractàs d'un ca o una cussa. Són allà, dins la gàbia, canten o no canten "millor si canten, clar", fan la seva vida, crien o no crien, me'n refot, va per ells el bastaix. De tota manera, entre les aus i les persones no solen establir"se jous sentimentals tan forts com amb els cans o els cavalls, per exemple, que en conec un que s'estima més el cavall que la seva dona, i ho diu! Almanco això és el que jo em pensava fins que, l'altre dissabte, vaig afinar a la plaça de l'Església, un jovençà d'una vintena d'anys, piercing a la cella dreta "allò que m'escarrufa tant!", assegut a un banc, i als seus peus, a devers dos metres de distància, ullet de sol tardorenc, una gabieta amb una cadernera que menjava i bevia. La gàbia duia una funda de drap amb una cremallera, per si l'havia de transportar no marejar"la. Unes hores després el vaig tornar a trobar al Passeig de Cala Gamba, també assegut a un banc, aquest pic amb la companyia d'una al·loteta de les seves traces, edat i forats pel nas i les orelles. Es feien moixonies. Ben davant seu, damunt el pedrís que la mar llepa, la gabieta amb la cadernera, canta qui canta. Vaig poder resistir la temptació de demanar"los coses, d'establir conversa, doncs vaig sospesar que, degut a la seva personal demostració d'efusions amoroses, podria ser que molestàs, més que altra cosa. I vaig pensar seriosament que, potser hauria de reconsiderar la intensitat de les relacions de les aus i els homes i dones.

També vaig recordar una cadernera molt velleta, amb unes ungles llarguíssimes, que tenia mon pare els darrers anys de la seva vida, quan perdé la memòria i altres coses de més abrupta navegació. La gàbia encara era més vella que la cadernera, idò tenia la molleta de la porta rompuda. Mon pare la tancava amb un trocet de filferro, però no hi pensava sempre. Molts dies jo trobava la gàbia amb la porta oberta de pinte en ample. Aquest fet, la constatació de la presó voluntària d'aquella cadernera, el fet de veure"la guaitar, mig cos en llibertat i tornar enrere, em motivà un poema que forma part del recull Diàstole i quatre poemes d'amor, Editorial Moll, Balanguera núm. 67, pàgina 41. Si teniu oportunitat de llegir"lo potser serà del vostre gust. Si sou animalers, sobretot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris