muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

La Viagra

Els meus amics, en general, tenen una edat i una trajectòria que deixen molt lluny els tempteigs i la inseguretat de la joventut. La cultura i la perícia professional eliminen una gran part de les angoixes inherents a les etapes de formació. Així i tot, ningú no està a cobro de situacions compromeses i, en el moment més inesperat, pot tornar a aparèixer el sentit del ridícul o aquella sensació tan desagradable de ser trobat en falta. Un incident que me contaren no fa molt m'ha fet pensar en tot això. El protagonista és un catedràtic de la Universitat que sap viure bé i té una educació refinada en alguns aspectes. Sempre ha volgut arribar a ser un home de món, i jo diria que ho ha aconseguit plenament. Va estudiar a Barcelona i va fer el doctorat a La Sorbona; actualment la seva solvència intel·lectual és fora de dubtes. Som amics i compartim afeccions nobles com la pintura i l'escultura. M'he passejat amb ell per palau Pitti i la galeria dels Uffizi, massa grans per fer-ne el recorregut sense comentaris que distreguin la fatiga visual i física que aclapara el visitant.

Encara ara quedam per anar a veure alguna exposició a Barcelona. Amb els anys, però, ha deixat de freqüentar cercles intel·lectuals, com l'Ateneu, per completar el currículum de dandy cosmopolita aprenent a jugar a golf. Ara se fa amb l'aristocràcia dels negocis, amb la pela llarga, que diuen al Principat. Els titulars de fortunes ingents (i això me torna a l'incident) tenen una gran seguretat, però en algunes coses són d'una innocència seràfica. És així com un company seu del golf va gosar explicar-li les dificultats que l'edat i les hormones li produïen. El bon home, segons sembla, era un cas d'aquells en què la ingestió de la Viagra podia obrar meravelles, però vet aquí que no gosava anar a comprar-ne. El meu amic, que en aquestes qüestions sempre ha pecat per excés, no tenia cap acomplexament i es va oferir immediatament per adquirir-li el remei. D'aquesta manera, un bon dia es va trobar en una farmàcia plena de gent i allargant la recepta al dependent. Aquest, amb un to professional, displicent i rutinari li va demanar si la volia de cinquanta o de vint-i-cinc mil·ligrams. El client, que no s'havia interessat mai pels matisos dels alçapius, no tenia ni idea de com havia de resoldre el dilema. El dependent insistia en la necessitat de conèixer aquesta dada abans de dispensar les píndoles per tal com els efectes podien no ser els desitjats si errava la dosi. Fins i tot va fer sortir l'apotecari de la rebotiga per espolsar-se de la responsabilitat. Tota la parròquia estava pendent del desenllaç d'un incident que començava a cobrar cos. Aleshores el meu amic va explicar que no podia aclarir res perquè la medicació no era per a ell. Abans d'acabar va veure que allò, justament allò, era l'única cosa que no havia d'haver dit mai. Els clients i l'apotecari el miraren amb complicitat i comprensió. Un home de món no ha d'abaixar mai la guàrdia. El meu amic, de sobte, ho va entendre. Massa tard, per això.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris