muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

Els americans

S'acaben de tancar les eleccions presidencials al país més nacionalista del món (en qualsevol cas, no el més ràpid a l'hora de recomptar-ne els vots) i ningú no hi ha parlat de nacionalisme. Curiós. I encara és més que curiós que pocs se n'hagin adonat, mentre que no ho és gens que alguns que ho saben no es preocupin gaire per comentar aquest curiós fet i per analitzar-lo. L'explicació d'aquesta paradoxa és prou simple: no se n'ha parlat, de nacionalisme, perquè aquesta idea (i ensems realitat) hi era en tan alt grau que no calia fer-la explícita. Ningú no és tan nacionalista com els nord-americans: de fet, el seu nacionalisme ha tingut tant d'èxit que no només hi té garantida la supervivència, a casa seva, sinó que a més ja fa temps que miren, també amb prou èxit, d'exportar-lo. I l'èxit més gran de tots: sense que ningú no els ho critiqui, tot això.

Que els americans són nacionalistes tampoc no és un gran secret: tothom ho és en una altra forma i en un o altre grau, i només fa falta demanar a qualsevol persona si li seria absolutament igual viure a un o altre país, amb unes o altres condicions del clima, amb un o altre paisatge o cuina, i sobretot amb un o altre règim polític o econòmic, per confirmar-ho. En el cas dels americans, n'hi hauria prou amb demanar-los si els fóra igual canviar (no importa que sigui amb molta urgència: n'hi hauria prou amb el compromís de fer-ho en tres o quatre generacions) la seva llengua per alguna altra, per exemple pel francès, o pel castellà, o pel català o per l'alemany, i no diguem pel rus o pel xinès, per comprovar-ho. Bastaria fer-ho per adonar-se com aquest ardit (tan estès entre nosaltres) d'acusar de nacionalista algú per amagar el nacionalisme propi ja no enganya ningú, o gairebé.

El nacionalisme americà (que ha tingut tant d'èxit que en sentir americans ja pensem només en els votants a les eleccions de l'inquilí de la Casa Blanca) té un altre avantatge: és un nacionalisme amb tamany. Que els americans, o els francesos (que tremolen i s'indignen, no sempre sense raó) quan algú proposa subtitular, sense doblar, les pel·lícules americanes o començar a pensar en una llengua única de treball a la Unió Europea, o els alemanys, siguin nacionalistes tothom ho troba normal, tan normal que si ens quedem en aquests tamanys ningú no es demana què significa ser nacionalista. Però si el qui es declara nacionalista és habitant d'alguna petita zona del mapa d'Europa, o de qualsevol altre continent, tothom comença a demanar-se què significa aquesta declaració de nacionalisme, per optar tot seguit pels significats més sospitosos i socialment incorrectes. Mentre els nacionalistes diguem-ne petits han de fer zigues-zagues constantment per explicar en què consisteix el seu nacionalisme, els nacionalistes grans obtenen més rèdits del silenci, sempre més econòmic. I com els qui atorguen significats a les paraules alienes també s'estalvien la tasca de donar-lo a les pròpies "que ningú no discuteix, tots engrescats amb aquelles" el silenci s'imposa. Hi ha una altra opció, per comprovar com és d'ampli l'espectre de les definicions de nacionalisme: demanar-lo a diferents persones, com ara Antonio Gala, Mayor Oreja, Eric Hobsbawm o Joan Fuster, només com a raquític exemple. El nacionalisme americà té un altre avantatge: és un nacionalisme modern. Més exactament, ningú no discuteix que ho sigui. Els nacionalistes petits han estat identificats amb el passat, i els grans amb el futur, i aquest és un ressò que costarà més canviar que qualsevol definició que es proposi. A la fi, més que les definicions estrictes, que sempre són un parany pel que no diuen i que sempre necessitarien, com a mínim, un llibre (seria més intel·ligent reconèixer-ho que continuar mirant d'aplegar-les totes en un sol, com fa el diccionari), el que corre és el ressò, aquests significats afegits que ningú no examina precisament perquè són imprescindibles, i còmodes, per identificar les paraules: tots sabem què vol dir algú (gairebé sempre) quan diu que és apolític, i tots sabem què vol dir algú (gairebé sempre) quan diu que no és nacionalista. Tots sabem, per exemple, què vol dir que els americans són de dretes (l'esquerra és gairebé a fora del seu sistema constitucional, i completament a fora del seu sistema sanitari, penitenciari o fiscal), i tots sabem què vol dir que els americans no són nacionalistes: resumint, que qui no espavili afinant i exercint el seu respectiu nacionalisme quedarà com un record en els llibres d'antropologia, en la secció de les cultures desaparegudes, com prou bé saben els francesos, els alemanys, els nòrdics, els canadencs i gairebé, només gairebé, tothom. Quin gran país, els Estats Units. I quin munt de lliçons ens engeguen, els americans, de vegades volent, i de vegades sense voler.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris