algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Quadern de viatge

Dimarts, 18. Hi ha dies faves que tot t'interessa, però no gaire. Dies que tot t'afecta, però no profundament. Mantens un estat de recepció tou, flonjo, com si els problemes penetrassin cavitats corporals alternatives que no afecten el viu de la qüestió. En canvi hi ha dies que tens el cos sensible i la pell pròxima a l'incendi i que, de bon matí, tot just obrir els ulls a la nova amenaça que aguaita, ja perceps que el món s'ha aixecat contra tu i una massa d'ira compacta es forma a la boca de l'estómac, car en el meu cas és en l'estómac on la ira s'infla, i s'expandeix a través d'artèries i capil·lars i pren tot el cos d'una ràbia impotent. Mentre llegesc el diari, tot me sembla un atemptat permanent contra tot: contra la democràcia, quan veig l'ús que fan de la demografia alguns partits a favor seu i contra els nacionalismes o l'escarni que suposa que el partit menys votat imposi la seva voluntat no gens nítida, sempre sota sospita de venerar interessos il·lícits; contra la justícia, quan els polítics usurpen als jutges les seves responsabilitats o els jutges usurpen les dels polítics. O, en alguns llocs, els militars usurpen les dels jutges i les dels polítics; contra les persones, car mentre augmenta l'opulència i la grandària dels roïssos, també augmenta la misèria més terrible, aquella que engendra víctimes de la sordidesa; contra la meva llengua, quan ni tan sols s'apliquen els mínims que la llei estableix; contra el meu poble, tot i que no seria necessari, que ja es basta el meu poble per anar contra ell mateix i utilitzar tota la força per perjudicar-se. En realitat, tot el que m'envolta és exactament igual que el dia anterior, que la setmana anterior, que el mes anterior. Som jo el que no es troba igual. I avui és un d'aquests dies. Dijous, 21. Tenc un amic pintor que, a causa de l'afer Lladró, ha renunciat a exposar la seva obra al Casal Solleric. Es tracta d'una decisió personal que cal respectar i que, segurament, l'honora. Ho ha fet, fonamentalment, per dues raons: la primera perquè no vol ser còmplice d'uns responsables la programació dels quals està subjecte a criteris interessats, potser imposats, però en tot cas al marge de criteris estrictament estètics. La segona perquè creu que mantenir una actitud crítica envers aquests responsables l'inhabilita per usar l'espai que gestionen. Són, ambdós, raonaments prou sòlids per justificar, si és que cal, la seva determinació. Tot i això, a mi em sembla una decisió errada o, si més no, precipitada, perquè s'ha pres sobre bases falses i que seria impecable en el cas que es tractàs d'un espai privat i el desacord fos amb el seu propietari. El meu amic oblida que el Casal Solleric és tan seu com dels responsables que, indirectament, el foragiten. Són comunes en els ciutadans aquestes confusions. Justificadament, car els gestors, siguin polítics o funcionaris, es creuen que el patrimoni que gestionen és seu i que en poden fer un ús arbitrari. I massa sovint obliden que aquells que els critiquen tenen els mateixos drets que aquells que els llepen el cul, no només com a ciutadans, sinó en funció de la qualitat de la seva obra. El meu amic prefereix ignorar que és l'actitud dels responsables la que els inhabilita per exercir les seves actuals responsabilitats i que, en comptes de renunciar, que no deixa de ser una claudicació, fóra millor mantenir una actitud bel·ligerant i no retre's a l'estupidesa. En qualsevol cas, ningú no dubta que són els gestors qui estan de pas, mentre que el Casal seguirà en el seu lloc i el meu amic pintant, entre altres coses perquè és l'únic que sap fer i l'únic que desitja fer. Finalment, hi ha, en aquesta decisió, tot i que ell inconscientment ho ignora, una dosi de sentiment de solidaritat, de compromís, de gest testimonial envers altres artistes amb una llarga trajectòria de claudicacions o envers galeristes que fiquen llenya perquè no veuen satisfets els seus interessos. Ben fet està el que ha fet, però els ho ha posat massa fàcil. Divendres, 22. A Inca s'han produït, aquestes darreres setmanes, continuats robatoris de nadalers. He arribat a creure que ho feia algú necessitat. Vull dir que se'ls menjava. Però sembla que les flors de nadal contenen substàncies tòxiques que poden enverinar la sang i no hi ha notícies d'afectats d'intoxicació o emmetzinament. Cal pensar, doncs, que els robaven per robar i prou.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris