bruma
  • Màx: 16°
  • Mín:

La senyora i la porcella

A causa de la malaltia de la llengua blava que afecta les ovelles i la de les vaques boges, el preu de la porcella s'ha disparat per amunt. Per Nadal tothom vol porcella a la taula, de manera que aquest animaló ha recuperat, en la simbologia mallorquina, el lloc preferent que ja li concedia George Sand. Si més no, opinam així dona Maria Antònia i jo. Tot d'una que ella va arribar a aquesta conclusió, va córrer a fer-se la fotografia d'aquestes festes. El marc adient va ésser el mercat de Sineu, en el cor mateix de la pagesia. I la composició fotogràfica va resultar entendridora. Un pagès aguanta, amb delicadesa, una porcelleta en braços, mentre la senyora li acarona el front amb els dits fins de la seva mà dreta. Hi ha, en aquesta imatge, un missatge de tradició renovada que haurà provocat vives emocions en el cor d'aquells paisans que es reconeixen mallorquins a través dels plats "gairebé sempre feixucs" que arriben a la seva panxa. Des d'aquest punt de vista, l'oportunisme de dona Maria Antònia s'ha fet mereixedor d'un deu. Matas és excessivament urbà per a sortir a una foto similar, i Antich té un rampell veneçolà que no li permet copsar certes subtileses costumistes. Per entendre'ns, per compondre una fotografia nadalenca, Matas menjaria xocolata a Can Joan de s'Aigo, i Antich ben igual se n'aniria a pescar sípies a l'Orinoco. Dona Maria Antònia, en canvi, va endevinar "com ho hauria endevinat Gabriel Cañellas", que la postal de Nadal més ben rebuda seria la que es va fer. Tanmateix, la composició és desafortunada, i forma part d'un llenguatge visual que em permet qualificar de desagradable. S'endevina, per part de la senyora, en l'amanyac que fa a aquell animalet que immediatament serà víctima de la ganiveta, una cruel vulgaritat i una mena de complaença en el sacrifici de l'animal, que malauradament formen part del tarannà col·lectiu. No sé explicar-ho gaire bé, però aquesta manera d'actuar, dels mallorquins davant la matança, s'ha d'interpretar com l'expressió d'un sentiment d'autocompassió fonamentat en un pensament de volada curta. Arreu de l'Estat, la matança del porc és un fet habitual, perquè, al llarg dels segles, el porc ha suposat un aliment bàsic. En canvi, a cap indret no hi ha, tan arrelada com a Mallorca, la cultura de la matança. No record, ara mateix, haver vist fotografies dels matancers andalusos, extremenys o catalans, en el moment de clavar la ganiveta a l'animal. Donen publicitat "els andalusos, els extremenys o els catalans", a l'embotit que produeixen, no a la mort del porc. En canvi, a Mallorca, quan els matancers se posen en feina són més fotografiats que els cossiers. La setmana passada, un diari d'àmbit estatal publicava un article de Gabriel Galmés que feia referència a la sobrassada. Idò bé, l'article s'il·lustrava amb la fotografia d'un matancer, que dibuixava un somriure incoherent mentre punxava el galamó del porc. Hauria sortit una fotografia semblant si l'articulista hagués parlat de l'elaboració del cuixot de Jabugo? És ben segur que no. A Extremadura, Andalusia o Catalunya, fan embotits. A Mallorca matam el porc. Heus ací la diferència entre les matances d'uns altres indrets i de ca nostra. Particularment, el concepte que en tenim a Mallorca "que no deixa d'ésser la manifestació d'una crueltat casolana destinada a donar sortida a l'autovictimisme col·lectiu" em fa fàstic. I em molesta que dona Maria Antònia, amb la subtilesa d'una Borja mallorquina, potenciï aquests costumismes de pa amb fonteta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris