cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

De la dificultat de pelar la fruita

No vos podeu figurar l'admiració que tenc per les persones que se saben comportar a la taula. Durant un temps, vaig dinar en companyia del doctor Santiago Sebastián, que fou catedràtic d'Art de la nostra universitat. És la persona que sabia pelar més bé la fruita de totes quantes n'he conegudes mai. Em sap greu no haver pogut assimilar més d'ell en aquesta matèria, però són coses que un ha d'aprendre de petit.

Circumstàncies personals fan que haja de dinar a la fonda molts de dies de l'any. No vaig a establiments de gran categoria: raons econòmiques i d'austeritat a part, no és bo per al cos. (No sé com s'ho fan les nostres autoritats autonòmiques per assimilar les dosis d'arròs brut que el càrrec els imposa, sense disparar el colesterol, els triglicèrids i altres pestes de la nostra civilització...) Bé, ho venia a dir perquè les fondes que freqüent em donen poques facilitats per a exercir les lliçons que vaig poder retenir del doctor Sebastián, i de fondes volia parlar.

Sense sortir d'una mateixa categoria d'establiments, la manera de parar la taula i l'instrumental que et faciliten varia molt d'un a l'altre. Uns posen estovalles i torcaboques de roba, altres de plàstic i de paper, respectivament. N'hi ha que, per a pelar la fruita, et treuen forqueta i ganivet, n'hi ha que ganivet tot sol i gràcies, i m'he vist en el cas que no m'han proporcionat eines de cap casta perquè la fruita sol·licitada era un plàtan, i devien considerar que bellament el me podia menjar aplicant la tècnica de les moneies, que no requereix utensilis de cap casta.

En canvi, hi ha molta coincidència en una cosa. Si has fet servir la forqueta per menjar-te el primer plat, i de vegades no hi ha altra sortida, no la retiren juntament amb el plat brut, sinó que, tal com se troba, la deixen, per bruta que sia, damunt les estovalles, sense prendre tan sols la precaució de deixar-la amb les puntes per avall. Per força hi ha de quedar una taca amb restes de menjar, que, si no hi tens esment, poden passar a la màniga. Això pot succeir fins i tot quan les estovalles són de roba, i llavors salta la meva perplexitat. Si no et baraten la forqueta, deu esser per no haver-la d'escurar; però llavors me deman: no és més bo de fer escurar una forqueta que rentar unes estovalles? També hi ha coincidència amb la prodigalitat amb què t'encolomen torcaboquets (valga'm mestre Fabra! Com és el diminutiu de torcaboques?) de paper. Si te serveixen, posem per cas, un te, entre la tassa i el plat, te n'hi posen un. Quina funció hi fa, aquella cel·lulosa, entre plat i tassa? També et poden posar el torcaboquets entre la fruita i el plat. I ara vos contaré en quin embaràs (en el bon sentit del mot) em vaig trobar no fa gaire.

Dinava a un restaurant xinès. Per fruita, vaig demanar una taronja, única natural que tenien. La me varen servir dins un platet i, entre la taronja i el plat, hi havia aquest inexplicable torcaboques de paper. Proveït de forqueta i ganivet, vaig iniciar la delicada operació de pelar la taronja, però ai!, el ganivet era de serreta, com ho solen esser actualment tots els ganivets de les fondes. No comprenc com els responsables d'aquests establiments encara no han reparat que els ganivets de serreta, útils per a tallar carn, no són gens bons per a pelar la fruita, especialment si se tracta d'una poma o una pera. Però és que aquell no servia per a tallar res. Sols no hi vaig aconseguir xapar la taronja de través, primera fase de l'operació de pelar-la. Vaig cridar la cambrera, una xineseta fràgil que semblava una porcellana (perdonau una comparació tan tronada), i li vaig demanar si em volia dur un altre ganivet perquè el que tenia no tallava. Va esbossar una inclinació i un somriure, últimes deixalles de la cortesia del celeste Imperi, i pocs minuts després, em va dur un ganivet exactament igual que el d'abans. Separant-nos barreres no sols idiomàtiques sinó culturals i estructurals, vaig desistir de fer-li comprendre que la deficiència de l'eina no estava en l'objecte individual sinó en el model abstracte i em vaig resignar a valer-me del ganivet, del segon per no frustrar-la, i el resultat va esser que la taronja, més que pelada, va quedar engrunada i sucada. El torcaboquets va quedar amarat del suc de la taronja i se va mesclar confusament amb la resta del contingut del plat... El resultat s'endevina.

No sé quin recurs hi ha per conjurar situacions com la que he descrita. Potser comprar-me una navalla d'Albacete ben esmolada i dur-la dins la butxaca quan vagi a dinar a la fonda. Llavors el torcaboquets supernumerari ja tendrà una funció: eixugar la navalla després de pelar la fruita i abans de guardar-la.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris