nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Un intent

L'articulista es prova parlant de la felicitat. Pot esmolar les armes esbravant-se amb l'esdevenir polític, que d'ençà d'un nivell determinat no és més que un etern retorn (ara, per exemple, torna el lli, a l'espera d'un nou desastre sanitari o ecològic, tot sense acostar-se ni de molt a la barbàrie terrorista que palesa com ha de ser de mut l'infern). L'articulista pot ser més o manco crític o enginyós fent veure caires de l'actualitat que si més no seran originals, personals, pot convidar el lector a dir la seva i pot arribar a fer-se una veu pròpia i una imatge sobresortint. L'articulista pot fins i tot convèncer-se que aquest intent, tenir una veu pròpia, és molt més fecund que tenir la raó, però res no el delatarà més ni el farà tan visible i incert com parlar de la felicitat. L'intent és tot un examen. La saviesa popular ens dóna poques normes, però els manuals de psicologia van plens d'instruccions sobre com aconseguir-la, i cap altre producte del pensament humà revela més desproporció entre tot el que se n'ha dit i escrit i el poc que en queda quan s'hi han donat dos cops de sedàs. És un mot que convida a afegir-se a l'acord gairebé unànime sobre un munt de llocs comuns que ningú no critica, i ensems un os especulatiu de mal rosegar, farcit de contradiccions (hom desitja una vida feliç, però només els instants poder ser-ho) i d'interrogants (¿parlem dels grans moments, d'aventura i risc, de grans paraules dites en veu alta, de decisions braves i ferotges, o dels discrets instants que ningú més que els implicats no coneix?). Ens sembla evident que no és una dada estadística, però se'ns fa arriscat parlar-ne coartant-nos per les aparences: massa cops hem vist com sota el prototipus d'home feliç graneja la desgràcia, i sabem com en un moment es travessa la tènue frontera entre el cel i el dolor eterns. Hi pensem sense pensar-hi, sovint amb por de nomenar-la, però ningú no la rebutjaria com a resum del per què fa tot el que fa, i no hi ha ventall més extens que el que aplega des del qui l'ha posseïda cada dia fins aquell que hi veu un càstig. Tancar el mot és, cada cop més, difícil "després de milers d'anys d'assajar-ho", i renunciar a fixar-lo, a saber què vol dir i a oblidar que existeix és ja tota una condemna.

El repte es manté, i també les condicions per superar-lo: sense citacions ni tòpics ni frases fetes, amb l'amplària prou perquè tothom ho pugui entendre (seria de no dir acceptar-ho) i amb la concreció necessària perquè qualsevol s'hi senti nomenat. El més difícil és renunciar a les receptes, tot i que tampoc no sembla intel·ligent ni lliure desempallegar-se de triar-ne els ingredients: per a uns renou i proximitat, per altres silenci o pluja, o activitat, viatges, potser posseir aquest o aquell objecte o senzillament la pau, potser dormir més, un xic (o molta o gens de) transcendència; molts hi veuran la salut i allò que se'n deia menjar calent, o alguna de les moltes màscares del sexe. Hi ha qui ho veu com un concepte que no té cap definició, però pocs fugirien d'incloure-hi, en la felicitat pròpia, algun mirall de la felicitat aliena, ni que sigui fictici i il·lusori. Hi ha qui hi veu una mena de truc, i qui la redueix a algun consell que sempre s'ha de dur al damunt, com l'explorador la navalla: distingir els tresors de les pastanagues, l'imprescindible del fortuït, identificar els moments en què val la pena pensar-se-la cinc minuts o cinc hores, aprendre a conformar-se, a motivar-se, a conviure amb la frustració, a repartir justament sis i nos, gests contundents i posats ambigus i mirades. Per a alguns la felicitat és quelcom molt semblant a trobar la paraula correcta, per altres és molt més conjurar la fil·loxera, l'amenaça que plana sobre allò que cadascú cultiva. Per altres és un producte de l'ambient: hi ha la felicitat dels carrers, de les biblioteques, dels comerços, dels espais oberts, dels estadis, dels mons i de les substàncies artificials, dels ports i de les estacions. I els diners?, dirà algú. Ah, els diners. L'articulista pensa que això demana un altre article, deu, mil, segurament un munt de llibres. Però la feina tanmateix no ens en donaria gaire. Deixem-ho, doncs...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris