algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Perlita Bella

En Joan Bibiloni, el fill del ferrer de ses enramades, va partir cap a Amèrica en tenir notícia que el seu pare havia decidit ensinistrar-lo en el seu ofici. Va partir d'amagat, un dia de l'any setze, i no va tornar fins deu anys més tard. Aleshores els pares ja eren morts i la ferreria era un local que amenaçava ruïna, habitat per unes rates de dos pams que entraven i sortien pel forat del moix. Tanmateix, en Joan Bibiloni no pensava fer-ne ús, de la ferreria. Procedia de Puerto Rico, i va arribar a Mallorca amb na Perlita Bella i un lloro verd. El lloro era com qualsevol altre lloro, un animal malcarat que no servia per a res. Na Perlita Bella, en canvi, era allò que se'n diu una real femella. Era més aviat menudeta, tenia uns cabells negres, gruixats i arrissats que li arribaven fins a mitja esquena, i una cara ovalada, amb la pell de color trencat, d'allò més agradosa. Durant uns dies, en Joan Bibiloni va passejar na Perlita i el lloro pels hostals de les enramades i les tavernes de sa Porta de sant Antoni, i de seguida li plogueren ofertes. Al lloro el va vendre a un botiguer de ses Finestres Verdes, que el fermà per una cama prop dels sacs de sucre. A na Perlita Bella la va cedir a l'amo de s'Hostal de la Bolla, amb el pretext que havia d'emprendre un viatge de negocis. En realitat, no se n'anà gaire enfora. S'instal·là a Barcelona i diuen que feia part d'un escamot de la FAI. Potser sigui així. Veritablement a ningú no li importava el seu destí, perquè era un d'aquests homes que van i vénen i no deixen petjada. A na Perlita Bella no li faltaren clients i ben aviat va fer carrera. Va encapritxar-se d'ella en Llesques, un dels contrabandistes amb més projecció de la comarca d'Andratx. En Llesques, era casat amb una filla única amb cabals, beata i estantissa que enlloc de fills li havia donat molts de maldecaps amb l'assessorament dels capellans del poble. L'aguantava, en Llesques, perquè al seu parer un home casat ha de mantenir, si més no, les aparences, però cercava entreteniment fora de casa. Na Perlita Bella va satisfer les seves aspiracions, i al cap de poc de conèixer-la va instal·lar-la a un piset del carrer de la Ferreria amb un sou d'exclusivitat laboral. El contracte va ésser molt comentat entre les meuques i els contertulians de les tavernes de l'entorn. Na Perlita Bella havia tingut sort, i ella n'era conscient. D'ençà que s'havia instal·lat en el pis, va vestir-se tothora una bata florejada i unes plantofes que hi feien joc. Anava a comprar el pa o baixava al carrer a veure si la peixatera duia peix fresc, vestida d'aquesta manera. I els horabaixes sortia al balcó a menjar una llesca de pa amb oli amb sucre, perquè tothom pogués comprendre que estava desenfeinada. En Llesques acostumava a visitar-la a l'hora del sopar, però si qualque horabaixa havia acabat les feines d'hora li agradava avançar la visita i anunciar-la amb un toc estrident de clàxon. Aleshores, na Perlita Bella desapareixia del balcó i cal imaginar que corria anhelant a obrir-li la porta. Desgraciadament, en Llesques en va fer una de grossa. Va barallar-se amb n'Escafit, en el cafè d'en Sofre, i el va matar de set ganivetades. Tots els testimonis de la baralla coincidiren que aquella mort deixaria coa, i en Llesques, aquell vespre, va embarcar cap a Algèria. Se'n feren cançons. «En Llesques ha mort n'Escafit/ el migdia o més envant./ Com que era el Divendres Sant/ el sol ja havia enfosquit», deia una de les més conegudes. N'Escafit era un altre contrabandista força poderós de Santanyí, que donava ajuts econòmics a la Guàrdia Civil de la comarca, sobretot al tinent Caparrós. Aquest en tenir notícia dels fets i després de cercar pels cafès i tavernes de Palma en Llesques, va comparèixer en el pis de na Perlita Bella amb el propòsit de no anar-se'n de buit. Si en Llesques estava amagat, na Perlita Bella havia de saber on. I ella no ho sabia, així que ell la va matar a cops. Els veïns sentien les llenderades, i ni engegant la ràdio deixaven de sentir-les. Na Maria, anomenada La Valenciana, que era una meuca que vivia al pis de baix, en va comptar fins a trenta i a la mitja dotzena na Perlita ja no xisclava ni gemegava. Va fer-se'n càrrec quan, una vegada que s'hagué fet el silenci, na Perlita Bella va tocar a la seva porta a la recerca d'auxili. Aleshores, amb els altres veïns, la traslladaren a la Casa del Socors, però era evident que aquell color morat de la pell anunciava la mort. Va morir la matinada, i com que en Llesques no havia deixat ni una pesseta l'enterraren a la fossa comuna. Tot això va succeir l'abril. En tornar en Llesques d'Algèria, al mes d'octubre, va procurar tancar un tracte de col·laboració amb el tinent Caparrós, i ambdós acceptaren oblidar les rancúnies del passat. De manera que per Tots Sants, La Valenciana va ésser l'única persona que va dur flors a la tomba de la seva veïna. Perlita Bella havia viscut a Palma des d'un juliol a l'abril de l'any següent. Va durar més el lloro.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris