Manquen molt pocs dies per acabar aquest impressionant i inabastable segle XX. I tan inabastable és que són escasses i superficials, fins ara, les tasques d'evocacions, resums i anàlisis d'aquesta centúria a la vegada brutal i enlluernadora, d'una potència destructora i creadora com mai no s'havia vist des que l'home és dempeus sobre la Terra. I això que possibilitats divulgatives per fer un repàs crític del segle n'hi ha i de sobres. Però el que es nota és una certa vergonya dels majors per ensenyar als més joves el que ha estat el XX. Resulta senzill fer-los veure el prodigiós avanç que implica començar el 1901 amb carros i cavalls i arribar al 2001 dins el «boom» del cotxe privat, de la popularització de l'avió o de l'eclosió del món de la comunicació dins una dinàmica social d'accés als coneixements com mai no s'havia somiat. Però, des d'un altre costat, els analistes d'aquest segle encara no es posen d'acord per explicar les causes d'una guerra que el 1914 dugué a la mort deu milions de joves i propicià una revolució a Rússia que, dècades després, suposaria la divisió del planeta en dos blocs armats amb bombes atòmiques. I també resulta molt difícil explicar com, el 1940, el planeta duia camí de caure en mans dels que predicaven la superioritat de la raça ària, l'esclavització de les altres races i l'extermini de jueus i gitanos. I evitar que aquella irracionalitat fos irreversible costà cinquanta milions de morts més. I després, en plena Guerra Freda, el ball de la mort ha continuat fins avui dia. Com explicar el segle XX? És massa complex i, també, massa esgarrifós. Per tant, val més enorgullir-nos de l'assentament de la democràcia, de la derrota dels feixismes i de pensar en el futur. Enrere queda un jo col·lectiu amb massa ferides i amb massa sang vessada.