nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

El recurs de mirar enrere

Fa calfreds pensar que el regidor de Viladecavalls assassinat per ETA circulava amunt i avall arreu del poble amb l'artefacte que havia de matar-lo aferrat al cotxe. La mort és pudorosa. Quan es passeja, famolenca, en ple dia, entre la gent, a la recerca d'un cos o de cossos per a mossegar, és perquè s'estan podrint els valors morals de les persones. Les rates caminen desvergonyides pels carrers, quan el fems de les cases ja surt pels portals. La mort violenta, la que sols s'assacia amb carn fresca, també s'acreix amb qualque mena de podridura. El problema del País Basc, que és el problema d'Espanya, sols se solucionarà amb diàleg, que és el que no hi ha. I el ciutadà corrent, si més no el de Catalunya, ho sap. En els actes d'homenatge a Ernest Lluc, va posar-se de manifest quin era el mandat popular que s'adreça als que governen. Des de les filles de Lluc fins al darrer manifestant, demanaren diàleg. Divendres, a la concentració de Terrassa, va tornar a repetir-se la comanda. Mentrestant, conservadors i socialistes fan repicar les campanes perquè han arribat a un acord entorn a Euskadi, i conviden els convergents a compartir-lo. Aznar gairebé exigeix a Pujol que hi participi. Zapatero li ho demana amb flors blanques. I així com Aznar cada dia fa més i més pudor de sofre (de sofre espanyol si tant voleu, de les mines de Río Tinto), Zapatero fa la impressió que s'ha empeltat de la innocència de l'anyell. Si no fos roig, Wojtyla el beatificaria en vida. Però és evident que el carnet socialista és un impediment per a pujar als altars. Entre Zapatero i Haider, el Papa ha allargat la mà a Haider, que és un llop amb pell d'anyell. Per al Vaticà tant se val! La necessitat de convivència ens aboca a valorar més les formes que el fons, i a treure el màxim rendiment possible del comportament social dels altres. De tota manera, Wojtyla i Haider perden el temps plegats. I Aznar i Zapatero també. En el cas d'aquests dos, el seu acord antiterrorista té una validesa purament testimonial. Per entendre'ns, és com si els batles de Montuïri i de Vilafranca acordassin el transvasament de l'aigua de l'Ebre. Home, està molt bé que l'acordin, però ara anem a veure què en diuen, de l'acord, els aragonesos. Els manifestants que han demanat diàleg després dels assassinats de Lluc i de Cano, es referien a la necessitat que el govern espanyol i ETA es posin a parlar, perquè és evident que la fi de les hostilitats no depèn de Zapatero ni de Pujol ni, fins i tot, de la gent del PNB. Tanmateix, Aznar refusa la possibilitat d'enviar emissaris a dialogar amb la cúpula etarra. Potser el moment històric li ve gros, al president espanyol, i no s'atreveix a assumir la responsabilitat que suposa el fet de fer una passa d'aquesta transcendència. O potser cal cercar la comprensió de la seva actitud en el substrat cultural dels castellans. Espanya té un passat guerrer i els guerrers no són pragmàtics. A posta, davant les situacions complicades, sempre han optat per contemplar-se en el seu passat gloriós. El passat és la seguretat, el ventre matern. Heus-ací que davant la por de perdre Euskadi, Espanya recupera l'emperador Carles, el primer Àustria. I per un procés de mimetisme, l'Obra Cultural Balear ens convida, als mallorquins, a girar els ulls cap a la Corona d'Aragó de la mà de Marcel·lí Iglesias. En el nostre cas concret, potser en el passat trobem la manera de construir el present. Si més no, és una possibilitat que cal investigar. És evident que només amb cartells en català a les peixateries i recitals de Costa a Cuba, el present no és nostre, és d'uns altres. De Sexi Sadie, per exemple. Un conjunt de quatre mallorquins que canten Some one like you, ara mateix un èxit de vendes arreu de l'Estat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris