Fa uns anys, un director provincial del MEC replicà a una professora que es queixava del nombre d'alumnes inclosos en una aula d'educació preescolar: «No sé on arribarem. Vostè protesta per quaranta mecos de tres anys. Quan ensenyava a la Universitat, en tenia dos-cents i no passava res». Per aquell temps es començava a parlar de la LOGSE "«reforma» es deia aleshores", i aquell homonet n'era un dels seus profetes, tant que implantà no se quantes varietats experimentals per fer mèrits davant el ministre de torn. Vull que consti que, a pesar que no ho vaig entendre en un primer moment, els professionals que dissenyaren la LOGSE sabien el que ens vindria a damunt i que, en el fons, és una bona llei que intenta adaptar-se a les noves exigències sense caure "almanco de manera explícita" en contradiccions amb la Constitució. De fet, com tantes d'altres, fou aprovada amb el consens de totes les forces polítiques a excepció del Partit Popular. Però, per arreglar les coses, no basten les lleis, ni les bones voluntats. Es necessiten doblers, molts de doblers. En tot cas, l'anècdota de l'exdirector provincial d'educació, il·lustra a la perfecció com estan d'allunyats del món real els gestors del sistema. D'una manera, insultant, diria jo. No cregueu que la situació hagi variat gaire si allò que m'han contat és vera. El cos més desprestigiat entre el col·lectiu docent és el dels inspectors "a continuació vénen els assessors pedagògics. Doncs bé, sembla que, de moment, aquells que han avançat més cap a l'homologació plena amb els funcionaris de la Comunitat Autònoma són aquests senyors. Demanau als presumptes beneficiaris de la seva feina quina opinió en tenen. La majoria us contestarà que la inspecció és una canongia.