algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Compartir

Fa una cinquantena d'anys, postguerra pura i dura, tot racionat i el que més: les llibertats, als pobles del Pla d'Enmig s'aplicava un atàvic codi de comportament tot afuat a la supervivència sota mínims, que record ara amb una tendresa potser exagerada, ja saben vostès, els ulls de nin ho sobredimensionen, ho distorsionen tot, posen purpurina allà on sols hi havia mancances, misèria. Aquest codi, la llei no escrita, feia que es compartissin moltes coses entre veïnats, cols, lletugues, figues flors, eriçons "sí, nosaltres teníem un home al barri, anomenat l'amo en «Cames de Ca», que com n'agafava molts, qualque setmana ens en regalava un, i puc donar fe que són ben bons, rostidets amb patató, com a porcelletes", es compartia fins i tot el caliu del braser a l'hivern, si en tenies un sobrant, i l'escalfor del forn per tothom que volgués coure-hi una coca de trempó.

En les coses de menjar, pens ara que era perfectament normal, doncs, en no haver-hi frigorífics ni congeladors, el que no podies consumir en uns dies, o ho regalaves o es perdia, i no eren temps de fer les porgueres grosses. Ni petites. A part que, aquell meló que havies duit a madò Joana Aina, podia tornar en forma d'un senalló de pèsols, l'endemà, m'enteneu?

Els doblers circulaven poc, però vaja, ja n'hi havia que anaven bons, ja, amb allò de l'estraperlo, però fins i tot aquests no ho feien veure gaire, no ho fregaven pels morros, més que res per no fer bocatge a la resta, però en línies generals, apa, ja tens la brèndola del carretó arreglada, mon pare, el fuster, i, au, et duc aquest talequet de farina, què ho trobes bé? Si fa! Au idò, fins una altra. I així. Per trepitjar camades pel camp, també hi havia el seu reglament concret, primer de tot, si entraves dins un sembrat, havies d'anar molt alerta a trepitjar cap bri, caminar per les llobades molt alerta, perquè aleshores una espiga de blat era molt valuosa, i llavors que si trobaves un arbre fruiter i et venia de gust, davall l'arbre podies menjar el que volguessis, amb seny, clar. No provessis d'embutxacar-te res, però, això no estava permès. Ningú mai no et cridaria a l'ordre per menjar una magrana davall un magraner, ni una embosta de cireres, ni mitja dotzena d'albercocs.

Era la bona entenença del compartir amb mesura el poc que es tenia, que demà no sabem com poden venir donades. No tan generós, el posat, ara que ho pens de prim compte.

Després, molts d'anys després, quan els nostres fills eren petits encara, vaig arreglar una miqueta un casetó que tenc just baix la Torre de Montornes, i gaudia molt d'anar-hi a passar els caps de setmana, foc i fum a la foganya. Fins i tot un rossinyol em féu un concert a mitjanit, un pic, cosa que record com una de les experiències més dolces de la meva existència. Bé, ho venia a dir perquè, un diumenge d'hivern, vaig convidar a fer una torrada uns coneguts circumstancials, però que semblaven bona gent. Dues parelles i els seus fills. Vengueren. Dugueren un bon vi i la preceptiva ensaïmada. Un d'ells, el primer que afinà va ser un quartó de favar exuberant de bajoques tendres que hi havia sullà. Mmmm, favetes! Amb el que a mi m'agraden, així, crues, just agafades de la favera! I jo, ni ase ni bèstia. I ell: què em diria res l'amo d'aquest favar si en menjàs un parell. I jo: no no et dirà res, ves-hi i menja les que vulguis. Però alerta a fer trespoleig. Ah, i no tiris els baleigs allà mateix, així no faràs feristea. Què? Res, ves-hi i menja. Hi anà. I després torràrem i contàrem acudits i passàrem el dia. A l'hora del comiat, adéu, adéu, tornarem si Déu vol, ens ha agradat molt, va ser quan vaig afinar que una de les seves dones duia una senalleta ben plena de bajoques de fava cap al seu cotxe. L'ànima em pegà als peus. No vaig dir absolutament res. Però aquell personal no va tornar a venir a Montornes. No entenien les regles del joc de cap de les maneres. No eren d'aquí. No ho podien entendre. Ah!, sí, no us ho havia dit, es tractava de gent mesetària. Punt final.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris