algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

John Ulbricht al casal Solleric

Qui intenti promocionar entre nosaltres l'afegit a la realitat que suposa l'art, totes les manifestacions de l'art, sens dubte s'ha d'ocupar de l'exposició antològica que, fins a finals de gener, hi ha actualment al casal Solleric, patrocinada per l'Ajuntament de Palma i la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern Balear.

Procurem, doncs, aportar algunes raons o alguns motius pels quals s'ha de recomanar la visita "o, millor, visites" a l'exposició de John Ulbricht, que fa quaranta-quatre anys que va decidir instal·lar-se entre nosaltres, amb la seva dona, Angela von Neumann, a l'assolellada i ventosa Galilea, des d'on s'albira la costa dels Malgrats.

Segurament la seva obra és famosa sobretot pels grans retrats, d'una tècnica i personalitat inconfusibles, dels quals en podem veure una bona mostra a l'exposició en qüestió. Les meves preferències personals "ja se sap que totes les preferències ho són sempre, personals" es decanten per Azorin (1963), molt construït i fidel a una imatge ideal del gran escriptor, i Angela (1978), un retrat de la seva esposa d'un colorit com difuminat i d'una delicadesa i gràcia exquisides. També un magnífic Pablo Neruda (1965) i un Paco (1975), que gosarem dir que sembla tenir una certa aura de melangia i dramatisme. El Josep Melià (1980) potser resulta més interessant pel seu somriure que per la fidelitat fisonòmica. No cal oblidar tampoc el magnífic Camilo José Cela (1972) ni la mirada tan i tan femenina del Retrat de Maria Marta Santamarina (1973).

Quant a les seves tan peculiars i característiques «natures mortes» "no sé si aquest qualificatiu és realment el més adequat per a designar el conjunt d'aquesta reputada producció", als vastos salons de la planta noble hi trobam una grup d'olis de gran format molt coneguts. Per exemple els famosos Codonys (1976), les molt estilitzades Dues lletugues (1972) i un quadre que m'ha cridat molt l'atenció perquè podria considerar-se com una mena de paradigma del personal acostament als models d'aquest tipus de pintures, en el qual tanta importància té la voluntat de naturalisme com la recerca d'un disseny eminentment pictòric, concebut per l'artista, construït per l'artista, aportat a la realitat que és així representada amb un plus estètic. Em referesc a Red cabbage (1967), en el qual destaca el contrast entre la tonalitat clara del tronxo i les tonalitats entre vermellenques i violàcies dels plecs de la part de les fulles, ambdues tallades netament i vistes, per tant, en secció.

De cap de les maneres voldria deixar-me en el tinter un dibuix al carbó d'una gran força, Model negra (1949). En total contrast amb aquesta peça memorable, ens trobam també amb la delicadesa de dos olis de gran format, Olivera (1980), de 250 x 250 cm, i sobretot La mar (1986), de 162 x 130 cm, que un servidor ha dubtat si no representava un fons arenós més bé que la superfície de l'aigua, encara que també podria interpretar-se que mostra les dues coses a la vegada. En tot cas, una obra amb una poesia extraordinària.

Per acabar cal esmentar també un grup de pintures abstractes "o que poden interpretar-se com a tals, que no és exactament el mateix. Es tracta d'un oli de petit format, sols 29'5 x 37'5 cm, Abstracte. Vermells-taronges (1960), vertaderament deliciós, d'un altre de 190 x 190 cm, Abstracte. Blaus i verds (1960) i d'un espectacular Rosetó (1957). Com també d'un recent Sense títol (1999), exposat en l'escalinata monumental, que també podria esser un prat floral.

En conjunt, una delícia per als ulls, que tenim a l'abast al passeig del Born.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris