nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín:

La maria del Govern

La xiulada i la cridadissa d'un grup d'espectadors que assistien a la final de la copa Davis, en sentir parlar el locutor en català, posa de relleu la ignorància que tenen bona part dels espanyols respecte de la pluralitat lingüística de l'Estat. O potser, enlloc d'ignorància hauria d'haver escrit intolerància? La final es jugava en el Palau Sant Jordi, a Barcelona. Casualment, aquesta acció incívica ha servit de marc a la signatura, per part de conservadors i socialistes, del «Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo». Que el fet de relacionar un partit de tennis amb la qüestió basca és mesclar ous amb caragols? En aparença, sí; però sols en aparença. Curiosament, conservadors i socialistes es presenten públicament com a garants de la constitució i de l'estatut de Gernika. I, per descomptat, de tots els altres estatuts. Idò bé, cal demanar-los, si veritablement en són els defensors més genuïns, què han fet per difondre entre els espanyols la realitat plurilingüe i pluricultural de l'Estat. Amb cinc lustres de democràcia han tingut temps de pregonar la bona nova de l'Espanya plural en el racó més inhòspit de la Península. I ho han fet? Ai las! Si la resposta és negativa, caldrà demanar-los amb quin dret moral enarboren la bandera de l'Espanya autonòmica. En cas d'ésser positiva, hauran d'admetre que la intolerància no és patrimoni exclusiu del ciutadà basc, sinó que és un mal arrelat per tot arreu i que el problema basc és, en realitat, el problema espanyol. En qualsevol cas, la xiulada a la llengua catalana que es produí en el Palau Sant Jordi hauria de provocar que les institucions de les comunitats en llengua no castellana es plantegin la revisió de les polítiques respectives de normalització lingüística. Per insuficients, és clar. A les Illes Balears, en concret, fa la impressió que la problemàtica lingüística ha deixat d'ésser un tema prioritari a l'agenda del President Antich. L'Administració autonòmica sembla que en té prou donant garanties de protegir la llengua catalana del perill de valencianització de l'època Matas i, de mica en mica, es deixa arrossegar per un conformisme preocupant. No cal ésser radicals per a veure-ho. Pot adduir-se, des d'una perspectiva més optimista, que amb el conseller Pons la cultura "i la llengua és una part substancial de la nostra cultura" ha guanyat credibilitat fora de l'arxipèlag, que s'han reforçat els lligams de cooperació amb Catalunya i que s'ha posat seny en el tractament d'aquelles qüestions que els conservadors acaraven amb una visceralitat peripatètica. I serem molts els que admetrem que és així. Tanmateix, el ciutadà catalanoparlant comença a desesperar-se esperant, per part del govern, unes mesures proteccionistes que no arriben. Vull dir que les batalles quotidianes en favor de l'ús del català es perden en el supermercat, a l'autobús, a l'escola, etcètera. I la pèrdua encara esdevé més alarmant en comprovar que l'Administració autonòmica no és un exemple adient en el qual pugui mirar-se el carrer. Hi ha guardians de presidència que atenen els visitants en castellà. I l'hostessa d'una exposició de pintura, organitzada per la conselleria de Cultura l'octubre passat, ni donava el bon dia en mallorquí. No són, aquests, casos aïllats. Si el conseller Grosske té un rampell cervantí, cosa que ocorre sovint, gira la llengua amb més facilitat que la Piquer. En fi, diuen que si el conseller Pons no hagués aconseguit l'augment del nivell de català a les oposicions de funcionaris, el director general de Política Lingüística hauria dimitit. I ho crec. Vulgues no vulgues, la normalització lingüística ha esdevingut la maria del Govern.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris