La vaga és el darrer recurs en una negociació laboral. Però, quan es fa contra un Govern, un cop que ja ha estat convocada, es converteix en un termòmetre de la simpatia que desperta aquest executiu entre els convocats. No és, necessàriament, un element indicatiu de com aniran unes eleccions, sobretot perquè per això hauríem de poder calibrar les adhesions que rep l'oposició. Però, un èxit clamorós és senyal inequívoc que l'Executiu comença a perdre els vincles amb un segment de la societat. És per això que José María Aznar hauria de contemplar amb una relativa preocupació la vaga general de la funció pública convocada per a demà. Ha estat precedida d'alguns indicis que la sintonia social que li atorgà una aclaparadora majoria absoluta, ara ja només seria repetible si el desgavell continuàs a cals socialistes, els escàndols dels quals comencen a estar llunyans en el temps. És més, s'ha quedat sense amics o només n'hi queda un i per necessitat: Convergència i Unió. Mala cosa per a ell, encara que queden més de tres anys per a les eleccions generals i pot reconduir la situació partint de la base que tots, llevats de quan ens sentim personalment concernits, tenim una certa tendència amnèsica. De moment, però, José María Aznar acumula cabrejos amb els aragonesos, amb els sindicats, amb els funcionaris, amb els petits comerciants, amb certs sectors de l'empresariat, amb els partits nacionalistes, amb alguns sectors de la patronal... La seva primera legislatura, llevat d'algun episodi aïllat, marcà una distensió en la vida política espanyola. Vist el que duim de la segona, començ a entendre per què Rodríguez Zapatero no té cap necessitat de ser agressiu.