Quan un amic meu rep un honor públic, nacional o internacional, com és ara el Premi Cervantes al meu col·lega i coetani Paco Umbral, sembla que em pega un atac d'estufera. Jur per l'honra del meu biògraf Santandreu i per l'ànima immortal dels meus possibles enemics casolans que l'única alegria fonda que m'omple el cor és la felicitat dels altres. Cert que he compartit el pa i l'oli del nacionalisme i de la cultura amb els més grans lletraferits del meu temps i del meu país. Cert i ben cert que, amb n'Umbral, he compartit, fins i tot, una mansarda de bohemia a Madrid. I la pèrdua d'un fill. Amb ell, i dues fineses, vam entendre el nacionalisme de Lönrot i el seu «kalevala», ja fa 35 anys.