muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

Pacte PP-PSOE: La unitat indissoluble del nacionalisme espanyol

Acab de llegir a fons el text íntegre del pacte fet públic ahir entre PP i PSOE, que publiquen íntegrament tots els diaris d'avui. I aquesta lectura em confirma la sensació que em produïren ahir les primeres notícies de ràdio i televisió: no estam davant d'un pacte antiterrorista, sinó davant d'un pacte antinacionalista. O més ben dit: davant una ratificació de l'aliança nacionalista espanyola contra els nacionalismes democràtics perifèrics de l'estat espanyol. Un pacte que, certament, parla sobretot de la lluita antiterrorista, però que en el fons reforça la línia fanàtica i antidialogant a què ens han acostumat, desgraciadament, Aznar i Mayor Oreja durant els últims mesos.

Sincerament, estic molt, moltíssim decebut. Després de la massiva manifestació de Barcelona contra ETA, amb motiu de l'assassinat d'Ernest Lluch, molts ingenus vam creure que l'exigència ciutadana de diàleg, que ja en les primeres hores provocà un desmarcament del PSC respecte de la línia dura del PP, s'estendria per tot el PSOE. Aleshores seria d'esperar que el PP, en sentir-se pressionat, ja que la seva línia dura començava a perdre la batalla de l'opinió pública (la gent està cansada de morts), afluixaria i començaria a acceptar la necessitat de recuperar el diàleg entre totes les forces polítiques i socials democràtiques, nacionalistes i no nacionalistes.

Però rai. Ha passat exactament el contrari: no és el PSOE qui ha moderat el PP, sinó el PP qui ha radicalitzat el PSOE cap als postulats del nacionalisme espanyol agressiu i excloent. El que ens hem de demanar és a canvi de què el PSOE ha acceptat entrar en la dinàmica del PP. Sospit que, entre altres coses, aquesta posada en escena contribueix a presentar Rodríguez Zapatero com a «home d'estat», com a líder estatal. Potser al PSOE li basta amb això. Però tanmateix, l'acord entre socialistes i populars no és ni nou ni sorprenent: en els moments més importants i crítics de la transició democràtica espanyola, el PSOE (partit més representatiu del nacionalisme espanyol de matriu democràtica i liberal) sempre ha acabat pactant amb el nacionalisme espanyol hereu del franquisme (abans UCD, ara PP) per frenar l'avenç del nacionalisme perifèric, fins i tot d'aquell amb una indubtable trajectòria democràtica. Aquest és el moll de l'os: després d'uns certs equilibrismes dins el PSOE, que constantment el PP retreia com «incongruències internes», tot torna al seu lloc, i Aznar ho beneeix. Fixau-vos-hi bé: a un míting de precampanya electoral a Ceuta, el febrer de 1999, Aznar va proclamar: «el PSOE s'hauria de demanar per què el PP s'ha quedat tot sol, avui, com únic partit nacional». Si fou Aznar qui posà en dubte la legitimitat del PSOE com a «partit nacional», ara és el mateix Aznar qui accepta l'acte de contricció del PSOE i li retorna la credibilitat. Ahir Aznar parlava, durant la seva compareixença davant la premsa per valorar el pacte, de «l'acord per la llibertat i contra el terrorisme assolit pels dos grans partits nacionals respon a una decisió responsable de donar noves passes en la unitat del PP i el PSOE...». Més clar, aigua.

A part del contingut del text pactat, només la manera com s'ha realitzat aquest acord ja em suscita aversió. ¿Com és possible que els dos partits que amb més insistència es refereixen a la «irrenunciable unitat de TOTS els demòcrates contra el terrorisme» hagin pactat sense comptar amb els altres partits democràtics? No és que hagin exclòs els partits nacionalistes bascos, sinó fins i tot IU, l'altre partit d'àmbit estatal amb representació parlamentària, i els altres partits importants en la vida política espanyola (CiU, CC...).

M'imagín que una de les persones que també es deuen sentir decebudes per aquest pacte és Pasqual Maragall. L'endemà de la gran manifestació de Barcelona, a preguntes del periodista Antoni Bassas, deia que si el PP pretenia reduir el diàleg a parlar amb el PSOE s'equivocaria, ja que aquests dos partits mai no havien deixat de parlar. Es tractava de ser generosos, segons Maragall, i parlar amb els nacionalistes bascos democràtics per avançar realment en la recerca d'una solució al problema del terrorisme. Hi sobren els comentaris.

Un altre element tremendament significatiu d'aquest pacte és el reconeixement implícit que en l'estratègia antiterrorista del PP i del PSOE hi ha hagut interessos electoralistes. Diu el punt número 2 del pacte que PP i PSOE manifesten la voluntat «d'eliminar de l'àmbit de la legítima confrontació política o electoral entre els nostres dos partits les polítiques per acabar amb el terrorisme». Si parlen d'«eliminar», vol dir que fins ara n'hi havia. Aquesta és una acusació que des de molts i distints àmbits s'ha fet sobretot al PP: que en la seva estratègia antiterrorista i de criminalització del nacionalisme basc es mou sobretot per interessos electorals. Fins ara, el PP sempre ho ha negat. No fa falta ser molt llarg de mires per entendre que el document pactat amb el PSOE reconeix que aquesta manipulació ha existit. En fi. Estam davant d'un pacte que no aporta res de nou, que no obre cap esperança per a un diàleg de veritat entre totes les forces democràtiques, que reforça la unitat del nacionalisme espanyol, i que difícilment contribuirà a retornar la confiança i l'esperança a la ciutadania. Més aviat, pot passar al contrari: com que aquest pacte no servirà per avançar cap a la pau, poden créixer encara més el desencís i la desconfiança ciutadanes. I la història ens mostra que una societat desencisada és el brou de cultiu més propici per fomentar la intolerància i les respostes antisistema. Qui juga amb foc, es pot cremar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris