nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Cultura i sindicalisme

Fa uns mesos, la Direcció General de Política Lingüística mirava d'arribar a un acord amb UGT respecte als coneixements mínims de català que s'hauria d'exigir al personal que pretenia entrar a treballar en el sindicat. En un primer esborrany, la gent de Cultura va establir unes exigències mínimes. Tanmateix la gent d'UGT va considerar que eren excessives, perquè el coneixement del català havia de tenir caràcter voluntari. Imagín que el senyor Melià degué tirar el document rectificat pels sindicalistes a la paperera, no ho sé. Jo ho hauria fet, perquè si quan s'apleguen dues persones n'hi ha una que no vol parlar, no hi ha diàleg possible. Encara que també hauria denunciat públicament els fets, si més no per deixar constància, clara i llampant, de quina és l'actitud de cadascú en matèria de normalització lingüística. Actualment, gràcies a la discreció exquisida de la gent de Cultura, sembla que tots anam en el mateix tramvia. I no és cert. Allò que s'aconsegueix des del Pacte de Progrés, a canvi de no crispar la societat amb el tema de la llengua, no és la pau social, sinó la desmobilització dels sectors que són conscients que el nostre poble és catalanoparlant o no és res. Tanmateix, quan Cultura pretén exigir, concretament als opositors a les places de l'Administració autonòmica, un nivell de coneixements lingüístics tan elementals que als vint-i-cinc anys de la mort de Franco fan riure, la tensió social en matèria lingüística arriba de l'altre costat. Ja que les oposicions esmentades poden endarrerir-se dos mesos, pel fet que s'exigirà un nivell de coneixement del català superior al previst inicialment, CCOO no ha dubtat a atribuir aquesta exigència a les obsessions catalanistes del conseller Pons, amb paraules força barroeres i, sobretot, inexplicables des d'una perspectiva d'esquerres. Què pretén aquesta gent de Comissions? Els sindicats fan part d'un poble i tenen la responsabilitat cívica de vetlar pels interessos globals de la classe treballadora. Els sindicats que renuncien a la defensa d'aquests interessos globals per a atendre únicament els crematístics són els que creixen i s'enforteixen en una dictadura. El sindicalisme de Girón de Velasco és una mostra magnífica d'allò que ha d'ésser un sindicat-pessebre. És a dir, en aquest cas, en el de Girón, el sindicat esdevé un braç del poder, i a la vegada que garanteix a l'obrer la menjadora plena de palla, renuncia a defensar els seus interessos com a persona i com a ciutadà. Tant Comissions, amb el comunicat que ha fet en contra del conseller Pons, com UGT, amb l'actitud que he denunciat anteriorment, han donat una mostra claríssima de falta de ciutadania i d'irresponsabilitat social. Un sindicat, si no és corporativista com ho eren els sindicats mussolinians, té el deure de defensar el dret de l'obrer des d'un caire humanista, de manera que "en el cas dels sindicats que actuen a les Illes Balears" han de possibilitar la integració de la mà d'obra immigrant a la societat que els ha acollit amb grandesa d'esperit, encara que les veus més representatives de la immigració no sempre ho reconeixen. Si a l'obrer immigrant no se li donen les eines que facin possible la seva integració social, se'l condemna a la marginació. Una situació consemblant a la que tenim a Mallorca, la va saber interpretar i resoldre perfectament CCOO, a través del PSUC, a la Catalunya dels anys setanta. I gràcies a la clarividència de gent com Ribó, Antoni Gutiérrez o López Raimundo, no es va produir, a la societat catalana, una fractura social catastròfica. Lorenzo Bravo i Josep Benedicto ho haurien de tenir en compte. Els sindicats, a les Illes Balears, no han d'ésser una oficina de col·locació, sinó un ens capaç d'articular una societat que s'ha de fer amb els nadius i amb els forans, amb les aportacions culturals dels forans i amb el llenguatge dels nadius. No conec personalment Benedicto, conec Bravo. Aquest, Bravo, és hàbil. Vull pensar que Benedicto també ho és. No sé què pensaran de tot això. Tanmateix, UGT i CCOO encara han de fer molt de camí per a considerar-se portaveus genuïns de les classes populars que diuen representar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris