Quan érem una mica més tendres, el segle passat, a l'escola primària, a l'ensenyament secundari i, naturalment, a la Facultat de Filosofia ja ens predicaven la bella i pura teoria del nacionalisme. Al marge, absolutament al marge del sistema polític que uns patiren i altres gaudiren durant quaranta anys, sempre vam saber que, per arribar a l'universal no hi ha més camí que el de la singularitat. Quan es repartien tòpics i bajanades imperialistes a balquena, quan ens posaven «la consigna» a la pissarra, a més del «siau qui sou», ja sabíem que per ser qualque cosa més que un pardal assolellat i universal cal ésser un pardal assolellat i singular. Idò!