muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

El miner que féu la reconciliació

No acab de comprendre que l'homenatge al sindicalista Berlarmino Menéndez no hagi estat massiu, d'aquells que obtenen un ressò popular i mediàtic fabulós. I no és que no vagi anar molt bé, que no resultés emotiu, càlid i ben portat. Reconec, però, que jo n'hagués pronosticat un, d'homenatge, si m'ho haguessin dit anticipadament, molt més gran del que ha resultat ser.

És clar que Menéndez el servarà clavat al cor amb absoluta sinceritat i agraïment, però pens que li pertocava que li fessin un homenatge apoteòsic, i que la seva figura i la seva obra política haguessin estat evocades molt més a fondo. Menorca tenia un deute que, així, amb aquesta familiaritat de l'altre dia, potser el compensa en un aspecte íntim, però no pas en el caire històric del qual ell n'és mereixedor.

La democràcia, a la nostra illa, ens arribà per l'empenta de la fi del franquisme "la fi biològica i clínica de Franco, s'entén", però, en cada lloc, en cada poble, hagueren de ser uns homes i unes dones concrets els que van haver d'encarnar l'esforç necessari per donar el tomb al nou règim. Doncs bé, Menéndez va formar part de la nòmina menorquina de la transició. Els honors guanyats aleshores, és clar, els ha de repartir amb tota una generació d'entusiastes de la llibertat, però cal ser justos i reconèixer-li l'aportació personal i intransferible que ell va realitzar. Perquè Menéndez, més enllà de fer la transició política, féu sobretot la reconciliació històrica d'una Espanya de trontolls sistemàtics que s'ha vist impel·lida a empassar-se moltes misèries morals en el curs de la història social i política que va, si més no, de la guerra del francès als nostres dies.

Aquest home, que avui s'estima pregonament Menorca, vingué a l'illa empaitat per la repressió. És d'orígens humils, nascut a les muntanyes gebrades d'Astúries. Tingué una curta però granítica educació intel·lectual i ètica amb els dominics, que el convertiren en una personalitat ferma i justa sense tiranies, sense cap rampell de ressentiment. Va treballar a les mines, però fou desterrat de la terra materna, i així es féu abraçador de ple a ple de la pàtria menorquina. I amb nosaltres els menorquins i els balears es buidà l'alè per crear-nos de bell nou el sindicat de la UGT, que romania desfet d'ençà de la guerra, i després ajudà a posar dempeus el PSOE, per tal d'afanyar-se a instituir el primer Consell Insular i els primers organismes de la preautonomia.

Els fonaments del que tenim com a autonomia i com a pobles illencs que exerceixen la llibertat democràtica, li ho devem. I açò rai! Aquests valors els comparteix amb molts de la seva generació. Allò que li és privatiu, en canvi, és la forma reconciliadora amb què va actuar. Sense la malfiança de voler passar comptes per les humiliacions que li havien infligit "vull dir sense la venjança del talió", Menéndez va fer la transició amb una alegria i un entusiasme positius, literalment generós i fraternal.

Després, amb l'onada del PSOE triomfant de 1982, va ser arraconat per la nova direcció: per aquella direcció que provenia, no de les mines d'Astúries, sinó de les universitats franquistes on s'havia congriat una burgesia rebel però acomodadissíma, de pantalons de marca, tres mesos de vacances estivals i el cap ple de teories rupturistes.

De llavors ençà, el seu comportament cívic s'ha mantingut adret, incòlume. I perquè no ha dimonitzat mai ningú, avui hauria d'haver gaudit d'un homenatge massiu, amb presències físiques de tots els camps polítics i institucionals. Menéndez té cor de miner, i en les mines asturianes només hi caben els elegits: vet aquí la raó.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris