nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

Tornem-hi, Antonina

Quan jo m'anava acostant a l'edat d'«entrar en quintes», i com que mon pare havia sabut que, des de feia molts anys, els fills de pares seixantins alliberaven els seus fills de fer el servei militar, i més si eren fills únics, com és ara el meu cas, idò en parlàrem. I jo que sí, que la cosa militar no m'atreia gens ni mica i que fes tot el possible per treure-me'n, si podia ser.

Resultà també que, mon pare, el seixantí, per alliberar"me de l'uniforme caqui, no podia ser el titular de la nostra fusteria, pensau, i la titularitat familiar dels bancs de feina es perdia dins la memòria dels temps. El padrí Biel, el repadrí Joan i estira cap enrere tot el que vulguis, havien mantinguda oberta la fusteria. Jo vaig cloure la nissaga, després, i us ben assegur que, quan pas el call de les mans per les eines ara polsoses, en tenc una mica de mala consciència i tot. Bé, deia mon pare, i ara què farem?

Qualcú li bufà a l'orella que, si posava el negoci en nom d'altri, no hi hauria cap problema. Així ho va fer mestre Biel Sabateret, mon pare, posà la fusteria en nom d'una neboda seva, cosina bona meva però bastant major que jo, que vengué a bé fer"nos el puntual favor.

Però, justament uns mesos abans de complir els meus devuit anys, des de Madrid sortí una llei que revocava la dels pares seixantins i fixava l'edat del progenitor «alliberador» de milícies als seixanta-cinc, i ja ens va haver fet la troneta! Record a la perfecció la cara, la mirada d'estupefacció de mon pare a l'hora d'haver de donar"me la mala notícia. Com si sense poder evitar"ho es pensàs que m'havia traït, s'aferrava a l'emblanquinat, l'home. M'ho volia explicar millor de com ho feia, però no en treia cap ni trallat. No, si encara t'enviaran a terra de moros, pensà en veu alta. I: què hem de fer ara Bielet, hem d'esperar que et sortegin i amem si hi ha sort? I jo que no, que tot plegat em venia molt a repèl, però el mal camí passar"lo aviat i que em presentaria voluntari. Bé, bé, ho direm al senyor i ens ajudarà. El «senyor» era don «Luis Morenés de Carvajal, conde de la Peña del Moro», general de divisió d'artilleria, consort de la «Marquesa de Nules, Grande de España», terratinents grossos devers Salamanca, que ma mare havia servit a ca seva una temporadeta, després de la incivil.

Per això mateix, per aquest esplet de circumstàncies, em vaig presentar voluntari al «Regimiento Mixto de Artilleria 91», i la primavera del 1963 ja vestia de caqui i feia la moneia enmig de la pols del campament «General Asensio», després «CIR 14», als tombants de Gènova. Devuit mesos dia per dia hi vaig fer l'ase a la «mili», mentre el general Morenés feia còctels amb «Perico Chicote» devers Madrid i jo ho havia de llegir a les notes de societat dels diaris. Aleshores, el sotasignant, després del «desfile de la victoria», la «marcha de la sardina», bòfegues als peus com monedes de vint duros, tir de canó a Cap de Pinar, antiaeri i de costa, vaig demanar destinació a Inca, per allò de la proximitat de Sineu, el tren, ja sabeu. Però resultà un fotut error, doncs, de la trentena d'artillers destinats a la bateria d'Inca, més de la meitat eren inquers i «enxufats». Resultat? Que la resta ens mamàvem més guàrdies, imaginàries i serveis de cuina que en «Cascorro». El fet que jo fos el caporal «Furriel», o sia, el que per rigorós ordre anomenava les guàrdies, no me'n va alliberar de cap ni una. I és que aleshores jo ja valorava molt la decència, l'honestedat personal.

Dos que sí que anaren més vius que jo foren don José María Aznar, que se n'alliberà després d'un llarg rosari de pròrrogues perquè preparava oposicions, idò al final no la va fer per pare de família, i l'altre, don Narcís Serra, que va ser exempt al seu temps i moment per problemes físics, però que la va haver de fer tardana de Ministre de Defensa de l'Estat Espanyol, amb uns «haberes en mano» bastant més substanciosos que el que jo vaig poder arribar a cobrar com a «furriel» de la caserna «General Luque» d'Inca, supòs. Camins, carreranys de la vida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris