muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

Eurotransparència

Fa una setmana vaig tenir l'honor de poder visitar el Parlament de Flandes i la sort de comptar amb un guia-ciceró de luxe, l'exeuroparlamentari i actual parlamentari flamenc, Wily Kuijpers, qui ens mostra tots els racons d'un parlament construït en forma d'escopinya, per simbolitzar la seva obertura a tothom i fet de vidre, per simbolitzar la transparència que ha de regir tota actuació política. El dia abans havia pogut visitar el Parlament Europeu, molt més opac. Com tot el procés de construcció europea, del qual, aquests dies, n'estam vivint una nova etapa amb la cimera de Niça i la proclamació de la Carta de Drets Fonamentals.

Deixant de banda luxes faraònics, tan pomposos com absolutament innecessaris i que voregen gairebé la pornografia, el Parlament Europeu i les altres desconegudes institucions europees simbolitzen un procés cap a la construcció d'un ens polític que la immensa majoria de ciutadans que el pagam i el patim, desconeixem. I això ens fa pensar, que si més no, el procés de construcció europea hauria de fer-se amb més transparència.

Un servidor és euroescèptic, però no per nacionalisme (per nacionalisme ja n'hi ha de sobres amb el dels espanyols i francesos a l'hora de defensar els «seus interessos») sinó per demòcrata.

Sembla demostrat que les unitats de gestió, com més petites són, més fàcils de governar resulten. I les seves institucions són més arrelades i més properes al ciutadà. Bé, doncs la Unió Europea és un monstre amb 15 caps (d'estat) i 375 milions d'habitants. I amb la propera ampliació seran 27 els estats i 480 milions d'habitants.

És cert que la Unió Europea ofereix avantatges gens menyspreables, com és ara que fa impossible un conflicte armat entre països pertanyents a la Unió i que fa molt difícil un aixecament (pronunciament, cop d'estat...) militar als estats on els militars hi eren més aficionats, com Espanya, Portugal i Grècia, però en canvi, no ha resultat la panacea que alguns nacionalistes de nacions sense estat somiaven fa uns anys, quan afirmaven que la integració europea afebliria els estats i afavoriria els processos d'alliberament nacional. La resposta a aital cabòria és davant els nostres ulls: el procés de construcció europea ha afeblit els Parlaments a favor dels Consells de Ministres, però no els estats. És més, moltes de les decisions que els governs no s'atreveixen a prendre, les pren (o ens diuen que les ha pres) aquest ens desconegut que s'anomena Unió Europea o Brussel·les. «Ho diu Brussel·les», Europa, l'excusa perfecta.

Però és que a més, resulta que l'Europa que s'està construint ha estat, és i pel que sembla continuarà sent, l'Europa dels estats. O dit d'una altra manera, si vols pintar res a la futura Unió Europea has de ser un estat. I amb la nova ampliació això quedarà encara més clar. Resulta que països com Xipre o Malta, amb mig milió d'habitants, podran tenir un comissari a la comissió europea, mentre que un conseller de la Generalitat o del Govern de les Illes Balears, no pot ni assistir a les reunions en què es tracten temes que afecten directament el seu àmbit de gestió. O una altra: quan Lituània entri a la Unió, el lituà, amb un milió i mig de parlants, tendrà consideració de llengua oficial, com ja la tenen ara el finès, el suec... llengües totes elles igual de dignes, però amb menys parlants que el català.

Caldrà dir sí a Europa, però amb més transparència.
I amb independència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris