muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

La poesia no compromesa de Tòfol Serra

El problema de si els textos escrits en castellà per autors nascuts aquí i vivint entre nosaltres pertanyen o no a la literatura i/o a la cultura catalanes segurament és un d'aquells falsos problemes que ens fan perdre el temps i la llavor. El pensament políticament correcte més avançat sol fer una distinció entre literatura catalana i cultura catalana. En funció d'aquesta distinció, els nostres autors d'expressió castellana no pertanyerien a la nostra literatura però sí a la nostra cultura. Deixant de banda que aquesta distinció tal vegada no és tan tallant com pretenen "i així podria discutir"se, per exemple, que l'obra de Seamus Heaney no formi part, d'alguna manera, de la literatura irlandesa, malgrat el fet d'estar escrita en anglès" tampoc no sembla tenir gaire sentit fer"ne cap causus belli. Si s'accepta que els autors autòctons d'expressió no autòctona formen part de la cultura pròpia ja ens podem donar per satisfets.

En tot cas, una cultura és valorable, o avaluable, justament en funció de la seva riquesa, no de les seves exclusions. En aquest sentit, sembla que el més coherent és respectar tothora la llibertat del creador d'expressar"se en la llengua que li vagi millor. En definitiva, els que escrivim en una determinada llengua no ho feim mai perquè existesqui cap obligació de fer"ho. Potser podríem dir que més que escollir una llengua, és la llengua que ens escull a nosaltres. En determinades situacions lingüístiques, segurament això convé matisar"ho. Però, tanmateix, hi ha una llibertat de l'individu que cal respectar, de totes passades. De més a més, si qualcú s'equivoca en l'elecció del llenguatge, el primer que voldrà corregir"se serà ell mateix.

De més a més, si una cultura s'ha de basar molt més a sumar i multiplicar que no a restar i dividir, sembla que seria més aviat absurd que decidíssim, per exemple, prescindir de l'obra dels poetes de l'Escola de Barcelona (Juan Antonio Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral) pel fet d'estar realitzada en castellà. I si ens centram finalment en la realitat cultural més immediata de Cavorques, igualment empobridor resultaria que ens condemnàssim a prescindir de l'obra d'en Tòfol Serra o de Cristóbal Serra.

Dic tot això perquè sempre he defensat com una cosa ben nostra l'escriptura del bon amic Serra, des de Péndulo (1957) fins als meravellosos textos de Biblioteca parva, la primera edició de la qual es va fer dins Ars Quimérica (1996) "que recull la seva obra completa fins a tal data", passant pel Diario de Signos (1980), Con un solo ojo (1986) i Augurio Hipocampo (1994). La publicació ara del CD Poemas Péndulos, en la col·lecció Veu de Poeta, patrocinada pel Consell de Mallorca, sens dubte és una bona ocasió per a insistir en el tema.

En aquest compact disc, editat per la Fundació ACA, l'autor ha enregistrat amb veu eficaç "sense caure en cap mena d'altisonància ni de rapsòdia, sense adoptar cap veu pontifical però respectant el misteri del text" 17 fragments de sis dels seus escrits. Cal recordar que sempre ha estat un escriptor de fragments, sempre ha preferit el format menor de la nota ràpida, l'apuntament autobiogràfic o l'aforisme. Perquè "com va escriure d'ell, Basili Baltasar" «fugaç i sobtada és la comprensió del que és cert i benaventurat el pensament que se pareix, sense ser"ho, al silenci».

Sí, «la poesia no està compromesa ni amb el vers ni amb la prosa». Ni amb cap llengua en concret.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris