muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Indult

Sembla que els jugadors paralímpics de bàsquet que van anar fa poc als jocs paralímpics de Sydney no eren prou paralímpics, i que la medalla d'or que hi aconseguiren no és d'aquelles gestes que tant contribueixen a la germinació de l'esperit nacional "juntament amb institucions tan estimades com la bonoloto, la selecció de futbol i les nits sabatines a tve1", sinó una jugada digna de ser investigada per la fiscalia anticorrupció ('quina feinada tindria, la fiscalia anticorrupció, en el món de l'esport en general i en el continent de les federacions esportives, en particular, si l'oblit no fos altre de les institucions que més hi han contribuït, a la solidesa i a la unitat d'aquest gran país!). La fiscalia anticorrupció (que en si mateixa ja és una institució que contribueix força, a mantenir la unitat nacional, tot i que no especialment ara més que fa trenta o quaranta anys, quan encara no existia), la fiscalia anticorrupció, deia, hi sospita, rere aquesta medalla paralímpica, falsedat documental, apropiació indeguda i estafa, malifetes també imaginades per la secretària general de la Organització Impulsora de Discapacitats, Ana María Sobrino, que ha afirmat, arran d'aquesta qüestió, que «enganyar un tribunal mèdic és gairebé impossible». No sap la senyora Sobrino com és de practicat aquest esport d'enganyar els tribunals mèdics, o d'intentar-ho, potser perquè no ha vist de prop l'amenaça del servei militar "altre de les institucions que durant dècades han mantingut la unitat de la pàtria, ara en vies d'extinció (el servei militar, vull dir)", o potser perquè no ha provat d'aconseguir una baixa mèdica de per riure ni una pensió d'aquelles que tant ens acosten, com l'estat italià, a ser estadísticament un país d'incapacitats, tal com reflecteixen altres estadístiques, sense anar més lluny el medaller paralímpic. Tot plegat sembla molt lògic.

No hi ha hagut, tot seguit que aquesta polèmica del bàsquet paralímpic, un excessiu nombre de d'explicacions ràpides i contundents dels responsables públics de l'esport paralímpic ni de dimissions també ràpides i contundents. Ni les explicacions ràpides i contundents dels càrrecs públics ni les dimissions no són per aquests redols esports nacionals, cosa de vegades molt comprensible perquè afirmar i encalçar constantment la unitat de la pàtria és una feina que demana molt de temps, i altres activitats se'n ressenten. Potser d'aquí a pocs dies s'hi alzinarà la veu del senyor Rodríguez Ibarra (que després de dues dècades fent de president autonòmic ha confessat que la seva vocació vertadera és l'ensenyament: un altre esport nacional, aquest de sacrificar-se per la pàtria) o del senyor Ruiz de Lopera (que ha estat fa pocs dies acusat de frau fiscal, un altre esport nacional en el qual no tindríem rival si aquest joc formés part del programa olímpic) per donar-nos l'explicació oportuna sobre aquestes realitats del nostre present. Les dimensions que ocupen sovint les seves opinions (no sempre desencertades, tot s'ha de dir) ens permeten expectar-ho, i mantenir, de pas, el costum nacional d'esperar l'aparició d'alguna veu atoritzada per formar-ne la pròpia. D'altres pensadors, com ara Baudelaire (que era estranger, en aquest país on no hi ha costum d'escoltar-se'ls) tractaren de proposar com costums el dret a la fugida i al desordre, o com Juan Benet el dret a contradir-se i el dret a anar-se'n, o jo mateix (modestament) el dret a donar-se, si més no temporalment, de baixa. En tots els casos sense gaire èxit. A la fi, cap pífia no és irremeiable tret de tallar la pròpia respiració, o la pròpia reflexió, i d'aquí a poc menys de mil anys hi haurà un nou canvi de mil·lenni, i potser el govern d'aleshores, per celebrar com cal aquest fet que alguns descreguts creuen absolutament anecdòtic, convencional i astronòmicament insignificant, dictarà un indult que posarà les coses en el seu lloc, perseverant, de passada, en el costum nacional de perseverar en els costums nacionals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris