muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
16°

El PSM davant la cimera de Niça

Ahir, dia 7 de desembre, comença a la ciutat de Niça el Consell Europeu, la reunió bianual que celebren els caps d'estat dels 15 estats membres de la Unió Europea, on es prenen les grans decisions de la UE: les ampliacions, les polítiques de cohesió, etc. Però aquest Consell Europeu d'enguany no és una reunió ordinària. A Niça conclou també la Conferència Intergovernamental (CIG), un procés que va començar el 14 de febrer d'enguany. La CIG és una negociació entre els 15 estats fora del marc i procediment habitual de la UE. Amb els resultats d'aquesta negociació es van modificant els diferents Tractats de la UE. Per tant, és a la CIG on es marquen les línies mestres del procés d'integració europea. Segons el Parlament Europeu, l'objectiu de la CIG d'enguany és, bàsicament, preparar la UE per a la seva futura ampliació (dels 15 estats actuals ha de passar a uns 27), i reforçar la legitimitat democràtica de les institucions comunitàries. Aquests dies, però, hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació els nombrosos problemes que hi ha perquè els estats arribin a uns acords satisfactoris. El mateix Parlament Europeu ja ha dit que s'està «sensiblement lluny» d'arribar a punts de trobada. I recordem que el que està en joc és la capacitat de preparar-nos per l'ampliació cap a nous Estats i de minvar l'actual dèficit democràtic de la UE. La pregunta és, idò: Per què no arriben a acords? Per què passa tot això? Des del nacionalisme d'alliberament i progressista que representa el PSM, observam amb perplexitat aquest diàleg de sords, i que demostra una gran incapacitat per entendre's. Però tot té una explicació. Dels actuals 15 caps d'estat europeus, un bon nombre representen les postures més tancades del jacobinisme, del que podem anomenar «nacionalisme estatal», i que consisteix a «anar a Europa» amb una actitud egoista i defensiva, procurant que les institucions comunitàries «prenguin» als governs estatals el mínim possible de poder, en tost d'anar a les negociacions amb una actitud generosa, oberta, realment comunitària. Últimament, un dels representants més clars d'aquesta postura, que està dificultant l'avanç de la Unió Europea, és el govern espanyol, amb el president Aznar al seu davant. Però Madrid ens acusa constantment a nosaltres, els nacionalistes de les nacions sense estat, de mantenir postures anacròniques, ja que «el nacionalismo está pasado de moda». Segons ells, el nostre projecte polític ja no té sentit davant el procés de construcció europea. Curiosa argumentació, quan és el govern espanyol el que acudeix a les reunions de la UE amb l'objectiu bàsic i prioritari de defensar els «intereses nacionales». Mentrestant, nega sistemàticament el dret de les Comunitats Autònomes a participar amb veu pròpia en els òrgans decisoris de la UE, perquè nosaltres defensam «lo particular y periférico».

El nacionalisme dels estats és, avui, el principal obstacle per construir una Europa política, democràtica, de les persones i dels pobles. Els caps d'estats volen assegurar-se la direcció política d'Europa, llevant la paraula als ciutadans i minimitzant la capacitat de decisió dels autèntics òrgans supranacionals, és a dir, d'aquelles institucions comunitàries que no depenen directament del control dels governs estatals. A la Unió Europea els estats no cedeixen sobirania en favor d'un ens superior "camí que, segons qualsevol manual de ciència política és el que s'ha de seguir per construir una federació, confederació o altre tipus d'unió política"; a la UE, els Estats no volen cedir sobirania, i la conseqüència d'això és la generalització entre els ciutadans europeus del sentiment que tenim una UE ineficaç, burocratitzada i sense capacitat d'acció ni decisió. I sobretot, molt allunyada dels ciutadans. Així ho constaten també els diferents informes i recomanacions del Parlament, de la Comissió Europea, del Comitè de Regions... És, en definitiva, un diagnòstic acceptat gairebé per tothom. A excepció, és clar, d'alguns governs estatals com França, Gran Bretanya i Espanya.

El preu que haurem de pagar si les coses no canvien és molt alt: no podrem construir una Europa política, i ens haurem de conformar que la UE sigui, com fins ara, un ens eminentment econòmic. Tanmateix, no hi ha res predeterminat. La història no està escrita per endavant. En conseqüència, podem exigir als caps d'estat que participen en la cimera de Niça, i així ho hem de fer, que retornin la Unió Europea als ciutadans, que afluixin els seus plantejaments estatalistes, que facin el possible per arribar, al llarg d'aquests dies, a uns acords que permetin la recuperació de la il·lusió per una Europa de les persones i els pobles lliures.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris