algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Interès d'Estat

La presumpció d'innocència i una llei molt mal feta anomenada Protección Civil al derecho al honor, la intimidad i un munt de coses més ens obliga, de vegades, a fer coses estranyes en els diaris. Un confés d'assassinat, per exemple, serà el «presumpte» autor del crim fins que un jutge determini l'existència dels seus fets criminals. Durant la instrucció del procés, que pot durar anys, aquesta persona no pot ser identificada ni la seva cara publicada, tot i que la vista oral sia pública. Un no es converteix en delinqüent fins que la Justícia l'hi proclama.

Aquestes prevencions resulten fins i tot escasses per evitar segons quins plets. El director d'una escola pública de Mallorca, posem per cas, va ser detingut per la Guàrdia Civil perquè practicava actes xenòfobs. El tema era prou noticiable: es tractava d'un càrrec públic al qual s'havia confiat l'educació dels infants. Després d'un dia i una nit al quarter, el mestre va ser amollat i, finalment, els investigadors no provaren la denúncia. La detenció l'havíem publicada els mitjans de comunicació de Mallorca esmentant dues inicials del sospitós i la seva feina, i en un context geogràfic sense especificar. Tot plegat feia que la identificació just fos possible per l'encausat i el seu entorn més pròxim, que tanmateix ja devia estar assabentat de la detenció per altres fonts. Tant hi feia, el mestre demandà tota la premsa i exigí una pila de milions per restablir el seu honor. Perdé a primera instància, guanyà a l'Audiència i veurem què en diu el Suprem. Passi el que passi, les cròniques descrivien fets certs "una detenció i un motiu per practicar-la", i no intencions.

I és que la interpretació de les lleis que interessen a la Premsa són tan llenegadisses que mai no se sap què pot passar. Fa anys un grup de directors de mitjans ens entrevistàrem amb els presidents de Sala del Tribunal Superior de Justícia de les Balears. Acabàvem de tenir un problema seriós: una gran empresa mallorquina havia presentat suspensió de pagaments als jutjats, però el misser de la companyia ens havia prohibit publicar el que era una notícia sensacional. Podia fer-ho? Record que Àngel Reigosa tengué una contesta d'aquelles més realistes: si l'advocat diu que la publiqueu, publicau-la. Si diu que no i la publicau... depèn del parer del jutge que dictamini la denúncia.

Un altre cas de com són les coses: el Registre Civil de Palma és públic, però només per a aquells que acreditin el seu interès en la consulta. Quan explicàrem que l'interès del nostre diari era publicar la relació dels nounats, se'ns hi negà l'accés. Hi podia haver pares, o mares, o qui sap qui, que no volguessin que els noms de les criatures sortissin a les planes. Al parer del jutge, el dret dels progenitors era preeminent. Però en altres indrets de l'Estat espanyol hi ha diaris que sí que tenen accés a aquesta informació. I la publiquen.

L'aplicació de la llei a partir d'una interpretació restrictiva impediria informar de quasi bé res que no fos institucional o esportiu. I amb la llei de l'honor en la mà, la discrecionalitat del jutge de torn produeix una inseguretat jurídica absoluta, perquè fins i tot les sancions queden al seu criteri. Per no saber, ni tan sols sabem quin dret té preeminència, si el de la informació o el de la persona.

Però hi ha vegades que el dany inflingit es posa per damunt de tot. És a dir, la gravetat del delicte romp les garanties al «dret de l'honor, la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge», recollides en l'article 18 de la nostra Llei Fonamental. I qui romp amb els preceptes constitucionals sense miraments no som els periodistes, sinó el mateix Estat a través dels seus aparells d'informació.

Quan l'Estat té un interès propagandístic en un fet no hi ha constitucions, lleis, ni interpretacions que hi valguin. El presumpte autor d'un delicte violent contra les estructures del sistema "és a dir, un «terrorista»", perd immediatament els seus drets personals. El seu nom, la seva imatge i totes les sospites i acusacions del seu expedient corren pels circuits informatius a la velocitat de la llum. No existeix presumpció d'innocència, sinó presumpció definitiva de culpabilitat. Tampoc no es presumeixen trastorns mentals que puguin conduir a la inimputabilitat. El cas ja es dóna per jutjat al Ministeri d'Interior instants després de la detenció.

Fa uns dies visquérem un cas així, i és un de tants. Hores després de la gran manifestació de Barcelona va ser detingut a Pamplona amb una arma Iñaki Beaumont. Aquesta persona és un «presumpte» etarra amb antecedents en la Kale Barroka, tot i que encara no he llegit per enlloc que l'haguessin condemnat. Però minuts després de la detenció ja ho sabíem tot, d'ell, fins i tot el que planejava: un assassinat imminent. També tenc al cap les imatges del vídeo policíac difoses per totes les televisions de l'exportaveu de Jarrai, Ana Lizarralde, quan va ser detinguda el setembre passat a ca seva, emmanillada, amb pijama i devora del llit desfet. La imatge de Lizarralde era patètica.

No dubt de l'eficàcia de la Policia, ni de la perversa maldat dels terroristes, ni de la necessitat de la informació per combatre'ls. Però un Estat de dret ho és perquè tots, començant pel mateix Estat, som igualment obligats a complir les lleis. I aquí sembla que la mateixa llei de l'honor, la intimitat, etcètera que amenaça uns "nosaltres, els periodistes" és innòcua per a uns altres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris