Piten com piten, però sempre emprenyen, fins i tot a l'usuari. El que telefona no s'imagina mai la situació de l'altre, però això és una altra història, que se soluciona amb l'«on ets?» amb què cada vegada comencen més comunicacions. Fins i tot quan telefonam a un fix "«on vols que sigui?». Els mòbils han donat lloc a expressions tan absurdes com «seré al mòbil» (?). I un s'imagina l'interlocutor com una de les ratlletes de la bateria o dins d'una dessaladora. Deixarem de banda també el tema de la cobertura. En determinades situacions, l'expressió «no tenc cobertura» pot ser un eufemisme paradoxal. Diumenge migdia o dissabte a la matinada, per exemple. Abstengui's de fer interpretacions sexuals. Ara el que es du és personalitzar els timbres. Com que dur-lo penjant ja no vacil·la ni és sa, rinxolem el rínxol. Hi ha planes webs que ofereixen melodies per als terminals que ho suporten "mai millor dit", i la competició és de meam qui la té més grossa. N'hi va haver un que va entrar al Parlament amb el caralsol com a timbre, i va provocar que a més d'un diputat li caigués la llagrimeta. D'un bàndol i de l'altre. Ara fins i tot un terminal es publicita amb l'habilitat de poder enregistrar qualsevol so perquè faci de timbre. Podrem sentir timbres-parella, timbres-trash metal i timbres-John Lennon. El mòbil ja no adjectiva l'usuari, el timbre ho farà. Ni haurà més d'un que de tan fashion tornarà enrere, i cercarà l'aparell de la padrina per enregistrar el so autèntic d'un telèfon com toca. D'aquells negres, pesats i amb roda. Un telèfon, al cap i a la fi, ha de sonar com un telèfon. I no com el darrer hit dels Estopa o com González Ortea explicant un acudit. Pels afortunats queda deixar el trasto a ca seva, o dur-lo aturat. Pels discrets, el vibrador. Una opció que pot donar maldecaps als despistats: més d'un ha anat a cercar la granera quan tots els papers de la taula es mouen sense cap causa aparent.