algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

La filosofia de Lennon

El pas del temps permet que entre una realitat i la versió que se'n dóna, d'aquesta realitat, hi hagi tanta diferència com de la nit al dia, cosa que no deixa d'ésser natural. La persona cisella la pedra i canvia el paisatge. Per tant no cal sorprendre'ns si també trastoca el punt de mira que ens permet aproximar-nos al passat. Els catalans tenim, amb el Rei en Jaume, un exemple esplèndid de manipulació de l'òptica històrica. Rodolaren molts de caps de sarraïns al seu pas, però aquesta certesa no ens impedeix considerar-lo el rei més just i noble de les terres catalanes fins al punt de fregar la perfecció. Igualment passa a altres cultures, amb el Rei Artur o amb Rodrigo Díaz de Vivar. No fa gaire, Juan Marsé explicava que les persones no vivim el present, sinó el passat. I és evident que el passat l'enllestim a la nostra manera. Amb la sortida al mercat de l'àlbum dels Beatles hem tingut oportunitat de sentir les collonades més sublims dels mesos darrers, recobertes, això sí, amb una capa d'intel·lectualitat tan embafadora com la xocolata. Els que entenen la beatlemania com una religió, s'han proposat dotar d'un sentit transcendental cada gest, cada cançó, cada sortida pública dels Beatles, com si els quatre components del grup fossin una mescla de Kant i de Sant Pere. Tot plegat és aclaparador. A hores d'ara, els panegiristes de la beatlemania esperen que John Lennon, sobretot, entri definitivament en els manuals de filosofia. I hi entrarà, si no baixa a la Terra l'Esperit Sant amb la missió d'aconseguir que les persones esdevenguin més sàvies. Els Beatles, com tots els mites populars, formen part de la simbologia d'una època. Però no l'han creada ells, aquesta simbologia, ni disposaren de punts de referència a bastament com per a analitzar-la. Per entendre'ns, Gardel també va ésser un mite popular. I si Gardel no és Ortega, Lennon no és Marcuse. Tanmateix, la beatlemania és un dels moviments populars amb menys capacitat d'autocrítica que he conegut. Els seus adeptes són perillosíssims, perquè canten com si resassin, talment els Hare Krixna. Cal suposar que en aquest intent d'espiritualització de la beatlemania, ha estat fonamental la influència de Yoko Ono. Amb aquest entercament feixuguíssim que tenen els orientals de fer levitar, fins i tot, els venedors d'hamburgueses, Yoko va donar a Lennon una dimensió espiritual absolutament estrafolària. Hi ha joves que en parlar-ne, d'ell, posen ulls de xot, inexpressius i mansois, com si fossin aspirants a filles de Maria. No trigaran, aquests i aquestes joves, a encendre ciris davant la seva fotografia perquè sant John els protegeixi del mal de queixal. Al voltant dels anys cinquanta, hi havia un miner a La Carolina que, abans d'anar-se'n cap a la mina, resava un Parenostre davant un retrat de Manolete perquè aquest el protegís de tot perill. També conec el cas d'una estanquera, vídua d'un brigada de la legió, que resava a Franco. La invocació a Manolete és folklorisme no exempt de gràcia; la de Franco, a més a més d'ésser folklorisme, ens fa empegueir. Tota la parafernàlia emocional que envolta la figura del Dictador put com les aigües embassades. La millor imatge de Franco ens l'han oferta uns artistes desconeguts que han pintat de color de rosa la seva estàtua eqüestre a El Ferrol. I ara també hi han pintat la casa on va néixer. Un Franco de color de rosa suposa una manera fantàstica d'exorcitzar els mals esperits de la història. Aquest o aquests autors anònims són uns filòsofs com no n'hi ha, no com John Lennon, un aprenent. Quan els Beatles aterraren a Barajas, l'any seixanta-cinc, baixaren l'escaleta de l'avió tocats amb capell de torero i un somriure estúpid de Gioconda. Aleshores Bergamín "aquest sí que era un filòsof de la pau!" acabava d'ésser exiliat per ordre de Fraga, i als cinemes batia records d'audiència Franco, ese hombre, una gasòfia de Sáenz de Heredia. La significació pacifista de Lennon vendria al cap de poc temps de la mà de Yoko Ono. Va ésser quan ambdós es passaren segles setmanes en llits d'Holanda i Canadà per tal d'escandalitzar les velles dames victorianes. Demanaven la pau del món, John i Yoko, amb llenguatge costumista, mentre operaris immigrants vetlaven perquè la temperatura de l'estança, a la qual folgaven cul enlaire, no baixàs dels vint-i-cinc graus. Ara, trenta anys després, uns actors disfressats de John i Yoko s'han deixat veure, allitats, enmig d'un carrer de Barcelona. I han acudit a retre'ls homenatge multitud de fans, entre els quals hi havia el conseller de Cultura de la Generalitat i una bona representació dels estudiants de Belles Arts (empesos per qualque professor pseudointel·lectual que està convençut d'haver apostat per la modernitat). Tots ells han deixat testimoni de la seva presència al peu del llit, amb un dibuix o una frase a favor de la pau o en record d'Ernest Lluc i la unitat d'Espanya. Per afegitó, el happening ha estat patrocinat per una multinacional. No puc fer altra cosa que qualificar de patètica una collonada pseudoprogre d'aquestes característiques, d'altra banda tan a gust de l'establiment.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris