nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Les dimissions que no s'han produït

Massa sovint tenc l'oportunitat de sentir vergonya aliena. Tanmateix, poques vegades l'he sentida d'una manera tan justificada, com en assabentar-me de l'amonestació pública que han rebut Josep Antoni Ferrer i Misericòrdia Ramon per part del president Antich. Curiosament, ells han optat per restar callats, en una actitud que cal qualificar de submisa més que de discreta. Fet i fet, per tal d'actuar com tenen costum d'actuar en circumstàncies consemblants la majoria de ciutadans, haurien d'haver abandonat el despatx presidencial amb una portada. I no ho feren. Vaig pensar, per tal de justificar-los, que era tan seriós el greuge que acabaven de patir, que no havien tingut capacitat per a reaccionar adequadament. La veritat és que, al llarg de la setmana, he esperat que dimitissin per iniciativa pròpia. Ai, las! Els han acusat de malfeiners, cosa que suposa una de les acusacions més denigrants per a aquells que ostenten un càrrec de designació popular. Les intervencions públiques posteriors d'Antich, d'Antoni Garcias i de Pere Sampol, per a explicar la passa enrere que acabava de fer el govern amb motiu del desnonament de la crisi, no tan sols no han aconseguit dissimular la grolleria que ha presidit la remodelació frustrada, sinó que l'ha feta més palesa. Amb el rumor d'ambdós cessaments al carrer, Sampol afirmava, amb to conciliador i referint-se a Ferrer i a Ramon, que no tothom sap vendre la seva imatge, com si els consellers, per a acomplir la seva tasca a gust de tothom, haguessin d'ésser com els venedors de vetes i fils. I Antich, en fer-nos saber que la crisi del govern era un invent de desenfeinats, aprofitava per a expressar la seva confiança que, d'ara endavant, ambdós consellers rectificarien la seva actuació. Qualsevol de les paraules, per tant, destinades a calmar la mar rissada que s'havia provocat des de la pròpia presidència, no han fet més que afegir aigua al banyat. De cara a l'opinió pública Ferrer i Ramon acaben d'ésser objecte d'un greuge irreparable, molt possiblement immerescut.

Vaig conèixer Josep Antoni Ferrer quan feia poques setmanes que havia pres possessió del seu càrrec. Em va semblar un home disposat a escoltar, cosa del tot lloable si tenim en compte que acabava d'aterrar a Mallorca procedent de Menorca i desconeixia si s'anava de Sencelles a Sineu amb veler o amb carruatge. Tanmateix parlava d'un caramull de projectes engrescadors, i es mostrava il·lusionat amb la feina que l'esperava a la conselleria. Amb Misericòrdia Ramon mai no hi he parlat. Això no és impediment perquè la conegui molt bé. En els inicis de l'època Antich, va ésser considerada la perla del govern. La seva trajectòria professional, com a titular del departament de Genètica de la UIB, es digna, si més no, de no ésser posada en entredit amb expressions tan vulgars com les que s'han sentit aquests dies. No record ara mateix qui va resumir la crisi tot dient que s'havia clos amb una estirada d'orelles a Ferrer i a Ramon. Quina crueltat més petita i casolana! No entenc com a hores d'ara ambdós, Ferrer i Ramon, no han reaccionat si han estat menyspreats públicament. No vull creure que sentin addicció pel cotxe oficial ni que la seva estabilitat econòmica depengui del sou que cobren. Però qualque motiu, potser banal, els aconsella callar i menjar morena. Entre anar-se'n amb la cara alta i continuar fent camí, han optat per fer camí. I quin camí! En cas de trobar-me en la seva situació, jo hauria plegat. Ells no. Del seu pa faran sopes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris