nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Lliçó de la Transició

Tenim apresa la lliçó de la Transició espanyola? Amb motiu de complir-se els 25 anys de la mort del caudillo i també els 25 de l'entronització del rei, hem pogut llegir i veure sobre el tema. Uns l'han lloada i han cregut necessari ressuscitar l'esperit de consens en una clara al·lusió a les postures que està adoptant el PP. Altres l'han feta recular fins els seixanta cercant indicis democràtics en una dictadura que sempre menyspreà el culte a la raó i la llibertat. Finalment, hi ha qui ha volgut recordar tot allò que deixàrem de fer, totes les utopies que esvaírem (amb el permís de Miquel Payeras per fer servir el títol del seu llibre), totes les concordances que deixàrem de costat.

Particularment, consider més encertada la tercera interpretació que, per altra banda, és la interpretació que fa Josep Benet. A la Transició espanyola imperaren visions unitàries que van ser molt fructíferes: els acords socials de La Moncloa, la legalització dels comunistes, les grans manifestacions, les demandes d'autonomia, l'amnistia i, finalment, la Constitució i els estatuts. Tot aquell esperit impregnà poc, molt poc, la vida política de les Illes Balears i sols es deixà notar en el Pacte Autonòmic, l'Avantprojecte de Règim Transitori i la manifestació d'octubre del 1977.

Què se n'ha fet, idò, de la nostra Transició? O és que no n'hem tenguda? En altres ocasions he escrit que la nostra començà el 1995 amb la constitució del pacte de progrés al Consell de Mallorca i l'inici de la llarga caiguda del PP per la substitució de Gabriel Cañellas per Cristòfol Soler. També he escrit que aquest període l'hauríem de donar per acabat el 2003 i ho he justificat perquè des d'aquella data es pot notar la defensa d'uns valors culturals, ecològics, d'autoestima i democràtics per part de la classe política en general i no sols per una part. El dia que puguem afirmar "i jo confio que sigui el 2003" que aquests valors són els valors hegemònics haurem tancat el cicle de la Transició. Em sembla que m'he equivocat i que el que s'esdevendrà entre el 1995 i el 2003 no és més que una pura tàctica electoral. Hi ha motius per començar a pensar-ho i no estic pensant precisament en l'alentiment del legislatiu, sinó en la sensació de divisió que ens trasllada el Govern. Un govern dividit és un govern inactiu, on cadascun dels partits i UM tiren pel seu compte. Aquesta dispersió és el que avui criticam a la Transició vint-i-cinc anys després. Com assenyalava dimarts passat Bartomeu Picornell no basta votar plegats i asseure's plegats a la taula del Consell de Govern; és més important transmetre serenor, perquè això "la serenitat del governant" és el que el fa creïble.

Si a algú li agrada mirar cap a Itàlia que es fixi en el següent: el 1997 l'Olivo "un pacte com el nostre amb experiència municipal i eslògans anticorrupció" arribà al govern de la mà de Romano Prodi. Un any després conspiracions internes defenestraren el professor i alçaren Massimo D'Alema que tanmateix avui ja no és al govern després de la catàstrofe de les municipals. La primavera que ve hi ha eleccions i tothom dóna guanyador Berlusconi. Alguna responsabilitat deuen tenir els olivers en aquesta percepció que tenen els italians del seu futur.

En el nostre cas, no hi ha recanvi possible en el lideratge del Pacte de Progrés, per la qual cosa no hi ha altre assaig que aquest i això hauria de funcionar. És d'esperar que el dia a dia de la tasca de govern no els impedeixi de veure que han d'innovar la seva manera d'entendre's i relacionar-se, puix no es poden permetre el sectarisme perquè això "ser sectaris" no dóna cap profit ni encara que es tengui la majoria absoluta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris