nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Catalanisme, millor que nacionalisme

La recent conferència de Josep Antoni Duran i Lleida al solemne escenari del paranimf de la Universitat de Barcelona pot donar tema per a molts de comentaris, si hom gosa estirar de la corda. Tothom és a bastament conscient que Jordi Pujol és un líder que més aviat ja ha aportat tot el que tenia que aportar i que, de més a més, és probable que hagi prolongat una mica massa el seu protagonisme. Per altra banda, conseqüència de la necessitat de substituir-lo i de la confrontació de les dues candidatures existents, la del mateix Duran i Lleida i la d'Artur Mas, es dóna un cert desconcert en el si de la coalició. Tot garbellat, els tords volen baixos per a CiU. Els mateixos darrers resultats electorals i l'escàndol dels desviaments de fons públics cap a les acadèmies del senyor Pallerols i cap a polítics professionals d'Unió Democràtica han vingut a afegir aigua al banyat de manera prou significativa. El mateix Pujol ha hagut d'admetre que el cas Pallerols és «una taca per a Catalunya». La veritat és que hauria d'haver concretat una mica més: hauria d'haver dit que és una taca per als polítics de CiU, que no és exactament el mateix. Realment, resulta del tot inacceptable la facilitat amb què els polítics es lleven les busques de davant!

Però un servidor no voldria ara centrar-me en la denúncia d'unes pràctiques corruptes de les quals segurament no hem conegut, fins ara, més que algunes puntes de l'iceberg. El que em sembla més urgent en aquest moment és subratllar la importància d'un plantejament ideològic nou o renovat que ha fet Duran i Lleida en un passatge de la seva ponderada conferència programa dins el cicle organitzat per la prestigiosa Fundació Grup Set, creada per un escollit grup de dones empresàries. En efecte, la novetat essencial d'aquest discurs ha estat la proposta de substituir el terme de nacionalisme "suposadament més fort i efectiu, políticament parlant" pel de catalanisme polític, probablement més civilitzat i més originari, més propi.

En certa manera, es faria marxa enrere. Perquè no hi ha dubte que un determinat moment es va pensar que el terme de nacionalisme vestia més, era més bel·ligerant, ideològicament més fort i més mobilitzador i que passar del catalanisme al nacionalisme era fer-se adults, fer política més seriosament. D'alguna manera, es va arribar a la conclusió que esser nacionalista era més que esser catalanista. Tanmateix, en el fons, això no era més que una concessió envers les suposades virtuts de la política ideològica. I això, sense oblidar que definir-se com a nacionalista no té cap sentit si immediatament no s'indica de quina nació. I amb el greu inconvenient que, com que hi ha molts de nacionalismes que es passen de rosca i cauen en la violència, proclamar-se nacionalista "omplir-se la boca amb el mot nacionalisme", suposa automàticament contaminar-se davant l'opinió pública, proporcionar a l'enemic el massa fàcil recurs de dir: «Ah, vosaltres sou d'aquests...». En definitiva, deixar-se ficar dins un sac dintre del qual tots els nacionalismes tenen alguna cosa de sospitós. Tant si ens agrada com si no, la història ens dóna massa exemples recents de nacionalismes nefastos.

A mi sempre m'ha semblat més clar i català dir-se catalanista que no nacionalista. Entre altres motius, perquè el qualificatiu de nacionalista sempre indica una bel·ligerància contra altri. I, en definitiva, no és en base de posicionaments contra X que una nació pot créixer. El que realment és més útil per a una mobilització col·lectiva són els plantejaments positius, no les consignes negatives. Per tot això i pel que no tenim ara espai per dir, pensam "amb Duran i Lleida" que és més sana política defensar el catalanisme que no el nacionalisme català. Sí, el plantejament del líder d'Unió Democràtica sembla sensat, malgrat pugui haver-ne escandalitzat molts; el problema és quina autoritat moral té ara per a fer-lo. Perquè la cosa no està del tot clara.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris