cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
25°

Visita a la Seu

A vegades, l'extrema dreta també té cor. I, a vegades "poques certament", abandona l'esperit bèl·lic que la caracteritza per a conrear la sensibilitat. Dijous passat, Jaime Martorell i Joaquín Rabasco coincidiren a ca una florista. L'un comprava roses per a depositar a la tomba de Jaume II, l'altre adquiria clavells per a deixar-los al peu del sarcòfag de Jaume III. Ja a la porta, amb la compra feta, va proposar Rabasco a Martorell: «¿Caminamos en fila de a dos y marcando el paso?»

Va assentir, Jaime. «Sortim amb so peu esquerre?», va demanar. «'Adelante!», va exclamar Rabasco. I ja els teniu "un, dos, un dos" marcant el pas camí de la Seu. En passar pel Born amb un ram perhom i amb la pitrera i el culet trets, un vell li va comentar a un altre: «Mira-te'ls, i on deuen anar tan adornats i esmolats?». Va moure el cap a dret i a tort, l'altre. «Segur que van a casar-se "va sentenciar". Per via que facin tanmateix no tenen pinta d'arribar tard a la feina». Ells dos, Martorell i Rabasco, no els sentiren i continuaren fent camí. «Jaime "va queixar-se Rabasco" desfilas con singular prestancia para ser un nativo, pero me pierdes el paso, joder». Va disculpar-se, Martorell. «Vaig coix d'una ganivetada a una cuixa que em clavà un roig a l'Ebre», va encertar a dir. «¿O tu estuviste en el Ebro?», va demanar-li Rabasco, sense poder dissimular un to d'escepticisme. Dubtà Martorell. Finalment va admetre que no.

«Entonces, lo de la puñalada...», va voler saber Rabasco. «És una puta ciàtica que no se'm cura ni amb fregues d'esperit», va aclarir-li Jaime. Unes passes més endavant, Rabasco va parlar d'història. «Oye, Jaime, tu que estás versado en lo balear ¿crees que de haber conocido España, Jaime II se hubiera pasado al castellano?». No ho dubtà, Jaime. "Dóna-ho per fet, homo! "exclamà. I prosseguí: "Tot i que havia de parlar en mallorquí perquè es quatre pagesos l'entenguessin, Jaume II era un savi. Per a mi que valia més que en Benavente». Va sentir-se satisfet, Rabasco. «Por lo que me dices "va comentar" de coincidir en el tiempo hubiera estado en el Teatro de la Comedia de Madrid aquel día en que El Ausente hizo el discurso fundacional». Va afirmar que sí, Jaime. En concret va dir: «Segur. I es jove Jaume III s'hauria fet balilla». Amb aquesta conversa tirada arribaren a la Seu. Abans d'entrar-hi volgueren retratar-se davant la Cruz de los Caídos que l'Ajuntament de Palma venera, encara que curiosament la regidoria de Cultura no l'ha inclosa en el llibre que ha patrocinat sobre l'obra escultòrica de la ciutat.

Després, Martorell i Rabasco, entraren a la Seu. Rabasco va ésser qui va donar l'aigua beneïda a Martorell. «A mí lo que más coraje me da es que a Jaime III le cortaran la cabeza los catalanes», va confessar Rabasco, amb els ulls humits, a Martorell. «Ben dit "va sentenciar Martorell. Afegí: «Fixa't que ni en Pujol ni s'Obra Cultural Balear no en diuen res d'això. Sols parlen d'en Companys». Va sospirar, Rabasco. «No te enojes con ellos, pobrecitos "va dir a Martorell". Se ahogan en sus complejos de inferioridad». I va continuar: «¿Te has fijado, amigo Jaime, que a lo largo de la historia los catalanes no han podido tener rey?» I tant que s'hi havia fixat, Jaime. Si més no, va tenir una explicació a mà. «No són de raça fina "var dir. I argumentà: "No has vist com es negres i es gitanos no poden dur ulleres sense cridar s'atenció?». A continuació va reblar el clau: «Hi ha races que tenen un sòtil. I es catalans no finegen. ¿Com poden tenir rei si sols saben menjar pa amb tomàquet?». Ja davant les tombes dels dos monarques mallorquins feren una reverència i depositaren les flors, l'un després de l'altre, de manera que el que no actuava podia treure una fotografia instantània a l'altre. «¿Qué te parece, amigo Jaime, si nos montamos un acto castrense en su honor?», va proposar Rabasco, tot agafant un tamboret que li entregava el batle de Llucmajor. «Podríem cantar-los Yo tenía un camarada "li va respondre Martorell". No deix passar dia sense cantussejar-la». Va acceptar, Rabasco. «Será marcando el paso», dictaminà. I ambdós es posaren a fer un-dos, media vuelta, ar, un-dos, un-dos, al ritme del tambor que tocava Rabasco. Cantaven fort: «Yo tenía un camarada/ entre todos el mejoor!/ siempre juntos caminábamos/ siempre juntos avanzábamos/ al redoble del tamboor!». Cantaven tan fort que els vitralls de la Seu tremolaren. El senyor Bisbe, que s'havia aixecat amb maldecap per haver-se pres, el vespre abans, una copa de mistela tot mirant El Bus, va tapar-se les orelles amb les mans. «Digues-los ara tot d'una "va ordenar a l'escolà" que les tamborades són pel Dijous Sant o per rebre en Mata-rates». Així que Martorell i Rabasco sortiren de la Seu als deu minuts d'haver-hi entrat. I els dos vells, que havien pujat des del Born tira-tira per guaitar en el mirador, no se'n podien avenir. «Que ho veus? "va dir l'un a l'altre" en deu minuts els han enllestit». I l'altre va fregar-se una mà per la calba, una mica desconcertat. «Si l'església ha fet aquesta passa "va sentenciar" jo estic per a fer-me mahometà».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris