algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
17°

Counsilman i Spitz (èpica natatòria)

El nord-americà James E. Counsilam anomenat amistosament Doe fou considerat, durant la dècada dels seixanta i setanta, el millor entrenador de natació del món, atribut que ningú no gosava posar en qüestió atesa l'excel·lència dels seus nedadors i la pregona saviesa que exterioritzava. Doctor en filosofia i llicenciat en Educació Física, assentà el seu prestigi sobre la base de l'estudi científic de la mecànica dels moviments i dels efectes i la finalitat específica de l'entrenament, al qual conferí per primera vegada una estructura sistemàtica. Counsilman va ser l'introductor i el difusor del mètode d'entrenament per intervals, avui d'utilització universal, fou el primner que parlà de la necessitat de tenir esment en la preparació psicològica d'uns esportistes que aventurava sotmesos, en un futur immediat, a pràctiques agòniques. A partir de Counsilman, per tant, la natació deixà de ser un esport conduït de manera bàsicament empírica i intuïtiva per començar a caminar pels terrenys, prou més sòlids i alhora difícils, de l'elaboració i aplicació teoricopràctiques documentades.

Counsilman, a més a més, tenia un virtut que acostuma ornar les persones realment eminents, administrava el cabal de coneixements produïts per les seves investigacions de manera generosa i despresa, dictava conferències, publicava sempre seguit articles en revistes especialitzades i escrivia llibres que foren durant un bon grapat d'anys els referents ineluctables per als nedadors i entrenadors d'alta competició. O que mirassin de ser-ho.

Mark Spitz, el nedador més genialment dotat de tots els temps, fou deixeble de Counsilman durant un període decisiu. No sabrem mai en què haurien acabat els somnis que Spitz congriava si no s'hagués esdevengut aquest encontre. Sí sabem, no obstant això, que els resultats de la convergència foren tan i tan lluïts que res no hauria pogut superar-los.

Però, vegem el que fa al cas.
Spiz, californià de Modesto (1950), mite entre els mites, ha estat l'únic esportista capaç de fer-se amb set medalles d'or a uns únics Jocs Olímpics (Munich, 1972). Si consideram, altament, que cadascuna de les medalles dugué afegit un nou rècord del món, tendrem la descripció de la gesta de qui, tanmateix, quatre anys abans, hagué d'anar a cercar Counsilman com a requisit imprescindible per assolir el lloc entre els déus al qual l'empenyia des d'infant la rígida determinació de son pare a no voler saber res dels qui arriben segon. Vet aquí que en tornar del desencís dels Jocs de Mèxic (1968), on ja anà persuadit de coronar-se la testa de llorer, Spitz, vençut per l'excés d'exigència i per la supèrbia, decidí traslladar-se a Indiana, seu de la universitat de la qual Counsilman era cap dels entrenadors, perquè li dirigís de bon principi la preparació per a Munic, fita que no permetria cap rectificació futura.

Spìtz era un nedador de fama notable, un estilista d'extrema elegància i també un volcà sempre a breus instants de l'erupció. La mà sàvia de Counsilman però, dirigí un treball intens en quantitat i qualitat sense ni una minsa oportunitat pel defalliment. Els objectius estaven traçats, el mestre era la màxima representació del científic aplicant el seu saber sobre el camp més fèrtil possible i l'alumne, una prodigiosa barreja de talent natural, ambició i intel·ligència.

El cim, doncs, semblava i era a l'abast. I ja a Munic, veient la seguretat, la confiança i la plasticitat amb què Spitz s'apropava a poc a poc a l'Olimp per, finalment, instal·lar-s'hi, hom es demanava si el triomfador tingué un instant fugaç de record o reconeixement per a Counsilman, que ni tan sols havia estat triat responsable tècnic de l'equip americà.

Epíleg, Omnia tempus habent, o cada cosa té el seu temps.
Munic suposà el final de la carrera esportiva d'Spitz, Nogensmenys, conservà, amb entrenaments periòdics sense ànim competitiu, un estimable estat físic que, temps endavant, el dugué a la creença que podia ser finalista en els Jocs de Barcelona (1992), on arribaria, si de cas, amb 42 anys d'edat. Certament, el registre que havia assolit a Munic a la prova de cent metres papallona no era gaire distant del rècord mundial vigent a finals dels vuitanta, però el càlcul de les pròpies forces fou, ara sí, errat. I tot i fer una marca notable "si es considerava aquest factor de cronologia vital" a una competició en la qual participà amb caràcter experimental l'any 91, va ser derrotat tristament per un grapat de nedadors ignots. Recuperada la lucidesa ben aviat, optà per abandonar definitivament el projecte sense estar-se de manifestar que el cap volia anar més ràpid, però el cos no rebia bé les ordres.

Fet i fet, omnia tempus habent.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris