algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Arqueologia mediàtica d'escudella

Quan als cinc anys els meus pares em varen dir que anàvem a viure a Cala Rajada vaig tenir un bon disgust. Allò suposava dividir per dos la pobra i nefasta oferta televisiva de la qual gaudia fins aquell moment a Artà. Era l'any 1973 i a Cala Rajada encara no havia arribat la UHF, el que és ara «La 2». El trasllat suposava perdre'm diverses sèries de dibuixos animats (no massa) de les quals no en record el nom i tan sols en guard algunes imatges difuses a la memòria. Evidentment, no per això la meva va ser una infància desgraciada, però també és vera que no em va fer ni un pessic de gràcia. Amb el temps, va arribar la UHF al finisterre mallorquí. Els meus germans i jo muntàvem guàrdies al costat del televisor quan intuíem que, per sorpresa (sempre era així), podien emetre un bloc de «Dibujos animados» "el primer pic que vaig sentir «dibuixos animats» em va sonar ben estrany. Aquest era precisament el crit amb el qual ens donàvem l'alerta: «Dibujos!», llavors deixàvem de jugar a bàsquet o d'anar en bicicleta o de pujar als pins... i fèiem una esprintada fins davant del televisor en blanc i negre que teníem al quartet. El contacte amb la tele feta en la nostra llengua va arribar a través del memorable Terra d'escudella (Comediants, Joglars...). Eren temps del circuit català de Televisión Española, en Xisquet no havia de durar gaire més i se començava a notar. Des de Miramar, adéu siau (durant una bona temporada vaig pensar que deien «Adéu enciam», devia ser perquè coincidia amb l'hora de dinar i a ca meva a la una l'enciam a taula sovintejava). Així com aquesta dècada els nins han tengut Bola de Drac per dinar, sopar i jeure, llavors havíem d'esperar tota la setmana l'únic capítol de Mázinger Z que feien el dissabte capvespre (després de la Bolsa de los refranes i el Telediario). Els diumenges al matí, després de barallar-nos durant una bona estona, de bromes però amb esperit gladiador, també obríem el televisor amb l'esperança que aquell diumenge haurien decidit canviar la programació, però no. Sempre sortia el mateix capellà fent missa, el concert de música clàssica i l'infumable Gente Joven amb aquella dona del coro que havia sortit a Eurovisión que obria molt la boca i que jo trobava especialment lletja (les cares del bateria també eren un poema). I per acabar-ho d'adobar, mon pare i ma mare el diumenge s'aixecaven més tard que noltros i venga a esperar i a fer poc renou amb el pijama posat. Ha passat un quart de segle i la televisió en la nostra llengua ja es fa aquí, a Mallorca mateix, en diumenge i tot, i sembla que Televisió Balear pot ser una realitat ben prest (fer servir aquesta paraula, «prest», després de 20 anys d'endarreriment pot sonar cínic). No obstant això, hi ha coses que no canvien: a racons com Cala Rajada, Tele Nova i Canal 4 encara no arriben en condicions. A ca meva ni tan sols els veim amb brusca; no els veim i punt. Ens ha arribat abans internet que els canals de televisió fets aquí. Tota una paradoxa d'aquest final de segle tan dominat per les noves tecnologies. Hi ha qualcú que entengui d'antenes que hi pugui fer qualque cosa? (Si es poguessin dedicar articles, aquest el dedicaria a aquells amics dels meus pares que encara no havien tengut al·lots i que els deien que vèiem massa la tele quan érem petits. Encara ara em fa rialles. Si, nosaltres per ventura érem «malalts de tele», però els seus fills han estat «malalts de tele-vídeo-consola-plataforma digital» multiplicat per set o vuit canals com a mínim. Nosaltres en vàrem tenir un i mig, i gràcies).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris