cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Quadern de viatge

Diumenge, 15. - No puc evitar veure el que veig, ni puc evitar, ignorant com som en afers de política internacional, judicar el que veu la mirada, tan susceptible de caure en l'engany. Així, quan veig les imatges dels camps d'extermini, de les fosses comunes plenes de cadàvers amuntegats amb palera, no puc evitar ser jueu. Però quan veig soldats que disparen bales de matar contra aquells que llancen pedres de ferir, o s'aplica la primitiva i injusta llei del Talió, paradoxalment envigorida sota la influència dels pobles germànics, o s'envien míssils sobre una població que, certament, ha exercit la violència i la brutalitat sobre militars camuflats de militars, aleshores no puc evitar sentir-me palestí, tot i que em repugnen els fanatismes, especialment els religiosos, car en nom dels déus es justifiquen l'assassinat i les mortíferes plagues de les guerres santes. Deu ser la meva vena de perdedor la que em fa posar al costat dels dèbils, tot i que els botxins d'ara siguin les víctimes en una altra història. Entre el que rep una pedrada i el que rep un tir, sempre supòs que qui fa servir d'arma la pedra és la part feble de la brega. Potser erròniament. Dilluns, 16.- Encara que és possible que es doni el cas, mai no he sentit xerrar de cap poeta que tingués un negre amb qui repartir-se la misèria. Conec, això sí, poetes negres que han compartit la misèria de la poesia. Que els poetes no tenguin negres, o blancs, per escriure les seves obres no té res a veure amb la dificultat del gènere, ni en el seu caràcter intimista o confessional, sinó amb els doblers dels contractes d'edició, que sovint els poetes han de pagar per ser editats, i en el fet cap poeta viu no ha esdevingut, encara, un fenomen mediàtic en una societat d'ignorants que alimenta paràsits socials.

Dimarts, 17. - Tenen una casa esplèndida d'estances amples i lluminoses. Finestrals orientas a la calidesa del sud. Els materials usats són tots de primera qualitat: marès de Santanyí, marbres venats de Perpinyà i fustam de les terres del nord, triats amb gust i cura. Els mobles han estat construïts per artesans d'anomenada. D'antiquaris i brocanters procedeixen les peces més refinades. Canteranos isabelins de caoba i xicarandana. Bufets de noguer, catifes d'orient. Però ells viuen just darrera la casa. A la part més fosca del jardí. A la cotxeria. Dimecres, 18. He vist, fragmentàriament, algunes de les intervencions en el debat sobre l'estat de la nació, del país, de l'autonomia, de la província o de la colònia, que ja no sé ben bé d'on som ciutadà, i m'ha avergonyit l'espectacle en els escons de ses senyories. Els que hi eren presents, car els absents devien tenir feines de més urgència, s'han passat la major part del temps xerrant, llegint, badallant, rient, dormitant, badant i, rarament, escoltant. Tot plegat m'ha semblat un tràmit obligat i que, tanmateix, les postures del govern i de l'oposició són tan impermeables que res del que es digui allí els farà canviar d'opinió. El que més m'ha avergonyit, però, no ha estat l'alçada intel·lectual del debat, car s'ha de ser indulgent amb les limitacions involuntàries, sinó l'actitud d'alguns parlamentaris que han oblidat que aquesta és una feina per la qual cobren, que els ciutadans pagam, que tenen l'obligació de fer-la el millor que sàpiguen i que, si treballessin en un lloc on haguessin de retre comptes, ja els haurien fet fora. A mi, que només som un espectador encuriosit, m'interessa molt el que diuen uns i altres i, tant en l'acord com en la discrepància, tots tenen dret a ser escoltats amb respecte.

Divendres, 20. - Mai no llegesc les pàgines d'esports. Si de cas, els dilluns don un cop d'ull als titulars per saber els resultats del Constància i del Barça. Poca cosa més. D'entre els esports que conec, el de curses de cavalls mai no ha estat de la meva devoció, més per ignorància que per altra cosa. Mai no he trepitjat més hipòdroms que els que m'ha obligat a visitar Charles Bukowski, més obsedit per les apostes que per l'esport. I si, ara mateix, hagués d'esmentar un cavall, només podria citar Bucèfal, el cavall d'Alexandre, del que parla Plutarc en les Vides parel·leles i en honor del qual fundà Alexandria Bicèfala. He de confessar-me, però, addicte a les seccions que, en el suplement d'aquest diari sobre el trot balear, escriuen Francesc Bujosa i Pep I. Garí, no només per la seva vasta erudició sobre la matèria, sinó, sobretot, per la seva escriptura àgil i plaent, amena i delitosa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris