nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Mar enllà

Dijous passat, al canal 33, varen donar un reportatge sobre el barri de Sant Jaume, a Perpinyà. És la barriada dels gitanos nordcatalans. Curiosament, deu ser l'únic espai sense contaminació lingüística: el català és la llengua familiar i tothom el parla. Quan veia el programa m'adonava que, almenys pel que fa a la meva còrpora, la llengua és molt més important que la raça a l'hora d'esbrinar qui són els meus. Me sentia molt més identificat amb aquells personatges de fesomia exòtica i instint musical flamenc que dels ciutadans de la Revolució, trànsfugues de conviccions un temps compartides. Per als gitanos, el català és la seva llengua, i no es compliquen més la vida. Un bon amic meu que era a la Universitat Catalana d'Estiu, en Jaume Caseta, un dia va anar al mercat i va mirar de regatejar una compra amb un d'ells. La sorpresa, en veure que s'entenien, va ser per a tots dos. El mercader, que no se'n podia avenir, es va girar cap al que tenia més prop i li va dir: «Un paio que parla gitano!». En Caseta, fins i tot a Prada, es feia notar per la seva actitud: és un patriota assenyat, amb poses radicals, però. Per això, allà que gasten enginy i mala idea, en comptes de Caseta, li deien KAS-ETA, fent broma del seu aparent extremisme. Sempre ha estat un educador competent i lúcid: el seu germanet encara no sabia caminar i ja sabia dir què era i què no era, nacionalment parlant; i ja ens entenem. Un any vaig anar amb ell a la Diada del Pi de les Tres Branques i s'hi va trobar d'allò més bé. El Pi de les Tres Branques és un arbre que simbolitza la unió dels territoris catalans. En Caseta no se'n podia donar passada, de dinar amb n'Enriqueta Gallinat, la secretària del president Macià (amb n'Enriqueta, anys més tard, hi vaig tenir molt de tracte, i no sempre cordial, a la presidència del Consell Nacional d'ERC, perquè el seu ideari es podria definir com a feminisme preindustrial, i una persona així no és còmoda, sobretot si, a més, és respectable). Al Pi de les Tres Branques, també hi vaig anar amb en Jaume Santandreu, i el seu discurs va ser millor que el d'en Joan Hortalà, aleshores secretari general d'ERC. Però, com que aquest no ha suportat mai quedar enrere, a l'hora del dinar va intentar fer una mica de broma sobre el discurs d'en Jaume dient-li que no tenia gaire mèrit que parlàs tan bé: al cap i a la fi, tenia el llibre de fer sermons. En Jaume, sense aixecar la vista del plat, li va contestar que també tenia el de repartir òsties.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris