nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Ciutat sense projecte

Hi ha ciutats amb port i ciutats sense port, deia Gabriel García Márquez: és l'única distinció admissible, l'única diferència veritablement essencial. Hi ha ciutats amb projecte i ciutats sense projecte, i aquesta és la diferència que resumeix i palesa totes les altres, pensa l'anònim ciutadà, mentre camina per Ciutat, potser distret per l'estat d'aparent emergència que hi veu i pateix. Hi ha ciutats on hom pot caminar i d'altres on el caminant és sospitós d'algun secret delicte, una estranyesa enmig d'aquests temps que demanen emboscar-se en el cotxe o on sigui, i aquesta n'és tan sols un exemple, de totes les diferències imaginables entre les ciutats que hem tingut davant dels ulls. Cap ciutat no és igual a cap altra, ni tan sols al seu passat, i cap ciutat no serà mai "feliçment" com l'han dissenyada minuciosament i voluntariosa els urbanistes, els regidors, els comerciants o els especuladors. I al mateix temps, cada ciutat és un mirall per a les altres, un detall complexíssim de tot allò que s'hauria d'imitar o d'evitar. Convindria acceptar-ho no tant com una veritat històrica i romàntica com un mandat dels temps de la urbanització que, malgrat tenir ja milers d'anys i malgrat permetre ja un balanç, tot just acaben de començar: viure fora d'una ciutat arribarà a ser conseqüència de l'extrema pobresa o de l'extrema riquesa, i la ciutat serà ja per sempre el nostre medi natural.

Ciutat, la nostra Ciutat, es mira a si mateixa i es desitja un procés de constant transformació "que no és per res del món la realitat d'estar perpètuament en obres", i sobretot un projecte. Madrid en té un (el de fer-se imprescindible per a la resta de l'estat, el de perpetuar l'estat radial del quilòmetre zero d'on tot neix i per on tot passa), Barcelona un altre (el de fer-se estimar, estèticament i econòmicament), València un altre (el d'impulsar-se a càrrec de l'entorn, encara que el vertader projecte s'hi ventila a la Ribera i al Cabanyal), i les ciutats mediterrànies i les capitals europees s'afirmen totes individualment, orgulloses de ser totes filles úniques, amants insubstituïbles que se'n foten tant de la passió com del rebuig que desperten. Si més no damunt el paper, tenir un projecte no sembla doncs gaire complicat, perquè els ajuntaments, essent complicats, han de dur a terme polítiques relativament simples "el sòl i la vivenda, els transports, el medi ambient, l'animació cultural, ...", alhora les més visibles, les més examinables, les més fàcils de jutjar. Allunyats dels grans corrents de l'economia i dels grans trasbalsos de la cultura que sacsegen el món, són encara un espai governable, per ventura l'últim.

A Barcelona comencen a construir l'arquitectura del Fòrum de les Cultures que durà la ciutat fins al 2004, i és ben segur que algú deu ja estar-hi pensant en el pròxim projecte, que no serà més que un fragment del projecte permanent de ser una ciutat activa i acollidora, tant de bo no massa cara, i d'enfortir al mateix temps una identitat que és (també!) un valor econòmic. Potser no està gens clar quina cultura tindrà aquesta ciutat intercultural, però ho estarà molt menys si no hi ha l'aposta per la pròpia cultura. L'ex-alcalde Maragall recordava que a una ciutat que vol competir amb el projecte de, per exemple, ciutats com Denver "que ha fet, per impulsar el propi creixement, un aeroport que té la mateixa extensió (cent quilòmetres quadrats) que tot el terme municipal de Barcelona", el problema ja no és l'espai físic (perquè no n'hi ha), sinó el projecte, la imaginació, la voluntat de construir un programa de ciutat que en faci amable el present i el futur. I Maragall se n'admirava i se'n queixava alhora, d'aquesta dificultat de triar que permet construir la ciutat en lloc de posar-la a les mans dels qui tard o d'hora la negaran.

El projecte de la nostra ciutat sembla limitar-se a sobreviure a un munt de problemes, ara a les obres, demà a ningú no sap què, potser a si mateixa. D'altra banda, ningú no sap ben bé com, ni per què, la ciutat resisteix, sense projecte, a la deriva i ensems sense moure'ns de lloc, o moguts pels fantasmes de sempre. Però tenim port, deu pensar algú, i això ens salvarà, perquè així ha estat sempre.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris