cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Cap via de sortida?

El joc macabre de la violència asimètrica entre palestins i israelians "o entre àrabs i jueus" pot haver donat, darrerament, un cert avantatge propagandístic a Iazir Arafat, de cara a l'Organització de les Nacions Unides i a les masses musulmanes. Tanmateix, no està gens ni mica clar quins resultats polítics concrets en pugui treure l'Autoritat Palestina de fer-se la víctima en base d'un procediment tan miserable com el d'exhibir, en els mitjans de comunicació, la sang de la seva joventut empesa immoralment a actuar com una munió de Davids apedregadors davant les forces armades d'Israel. Al cap i a la fi, com se llegia a una pancarta dels jueus de Nova York, és possible d'afirmar rotundament: «No tireu pedres si no voleu esser morts». Qualcú podrà trobar-ho cínic, dir això, però molt més cínic és qui encoratja aquest jovent a córrer el risc d'esdevenir màrtirs "com si «la causa» els justifiqués plenament, aquests màrtirs.

Val a dir, per descomptat, que Arafat no és cap Nelson Mandela ni prop fer-s'hi. Però cap condemna moral "ni vers els uns ni vers els altres, perquè Ariel Sharon, el líder del Likud que ha provocat aquesta segona Intifada amb la seva malaurada visita a l'esplanada de les mesquites, tampoc no és cap sant" no serveix de gaire. El que és absolutament prioritari és trobar una via de sortida, no repartir i denunciar unes culpes que ja han estat prou ben repartides i denunciades.

És ver que el procés de pau ha durat massa; l'acord d'Oslo ja fa set anys que es va firmar. Però també és ver que durant tot aquest temps ha estat sempre perfectament clar que Israel no acceptaria mai cap divisió substancial de Jerusalem per a fer-ne la capital del nou mini-Estat. No oblidem tampoc que, tot garbellat Palestina no ha existit mai com Estat (aquesta és una altra de les veritats desagradables que conformen el problema), la qual cosa no vol dir que no tengui dret a existir, ja que el poble palestí ho vol.

A què ve, doncs, la «sorpresa» o l'«escàndol» d'Arafat? Sobretot, què pot haver esperat aconseguir amb aquesta nova Intifada? Provocar una nova «guerra santa» àrab contra Israel? Però de què pot servir cap nova «guerra santa» si no aconsegueix esborrar del mapa Israel? I com es pot aconseguir fer desaparèixer un país amb la determinació i l'armament atòmic que Israel té al darrere?

Per descomptat, la comunitat internacional no ha de poder tolerar que la creació de l'Estat palestí consagri cap nou sistema israelià d'apartheid, a l'estil de Sud-àfrica. De fet, aquesta qüestió és "o hauria d'esser" molt més decisiva que la capitalitat del mateix sigui establerta en un tros més o manco gros de la Jerusalem històrica. En definitiva, el que hauria de preocupar de bon de ver Arafat és que la nova realitat política comportés una millora substancial del nivell de vida de la població palestina. Perquè també és trist que, des de l'acord d'Oslo de 1993, aquest nivell de vida "malgrat totes les ajudes internacionals rebudes" hagi empitjorat en lloc de millorar.

Sense una clara consciència del que és racional o irracional esperar, cal demanar-se quins resultats poden assolir-se a la reunió internacional de Sharm el-Sheik. El fet que Bill Clinton deixi ben aviat la presidència dels EUA pot donar una extraordinària llibertat a la seva funció mediadora, però abans caldria que les dues parts li reconeguessin plenament aquesta funció. En contra del que s'ha escrit en alguna premsa anglosaxona, francament, no sembla que sigui concebible que pugui fer de Salomó.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris