nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
22°

La raça mallorquina

N'hi ha que diuen que els mallorquins cal que surtin de Mallorca per a obrir-se el cap. A posta dona Maria Antònia no para a ca seva i fa més voltes que un molinet. D'ençà de l'amollada de coloms des del mirador de la Seu, ha estat a Sydney, a París i a Madrid per tal de veure el món des d'altres miradors ben diversos. El resultat de la tournée ha estat d'allò més positiu, perquè li ha permès lligar caps. Els mallorquins actuals són de pasta d'ensaïmada i amb més voluntat d'ésser espectadors que protagonistes del dia a dia. De manera que dona Maria Antònia ho té ben clar: amb un poble així es poden guanyar diners però no fer història. Tot contemplant la desfilada de l'exèrcit espanyol amb motiu de la festivitat de la Raça "de la raça espanyola, és clar", la senyora va sentir al cor una punxada d'enveja. Sobretot quan desfilava la legió. «Mira-te'l, el del boc! "va exclamar entusiasmada. I afegí, amb paraules d'admiració que sols va captar Antoni Pascual: «Quin paperasso no faria en Demetri Peña desfilant amb un boc al front de les hostes mallorquines!». I va continuar, amb un sospir: «Seria igualet a n'Alfredo Mayo!». Hem de dir que dona Maria Antònia va quedar impressionada per la fotografia de Dimitrov saludant victoriós, envoltat de botiguers, a l'acabament de la jornada de vaga que aquests protagonitzaren la setmana passada. «Hem d'aconseguir, Antoni "li explicava a Antoni Pascual", que el nostre poble sigui un poble de conqueridors». I afegia, mentre procurava evitar les trepitjades del poble de Madrid que empenyia d'enrere cap envant per veure desfilar els soldats. «I jo faré com na Isabel la Catòlica. Subvencionaré les despeses de les expedicions que en tornar del viatge em duguin un indi». De tota manera, dona Maria Antònia és una persona molt pragmàtica i és conscient que el poble mallorquí no ha donat grans capitans des de la mort de Weyler. Divendres, en arribar a Palma, va cridar a consulta un grup d'antropòlegs per a explicar-los les seves cabòries. Aquests, després d'un diàleg viu que durà tot el temps del vermut, emeteren el veredicte següent: «la raça mallorquina existeix, encara que actualment passa per una crisi d'autoestima». En conclusió, afirmaren que «aquest període d'esperit nial pot superar-se fàcilment si Mallorca és capaç de parir un ciutadà complet, un autèntic Fórmula 1 en el qual els seus paisans puguin mirar-se amb sentiment d'orgull i instint de superació». En va prendre nota dona Maria Antònia, i l'horabaixa del divendres no va sortir per res del seu despatx. Pensava, és evident. De tant en tant feia comparèixer a la seva presència n'Antoni Pascual per tal d'intercanviar punts de vista, i va intentar, de manera infructuosa, que les secretàries localitzassin en Miquel Duran. La solució que li oferien els antropòlegs no era original, encara que mai no s'havia duit a terme. Ernesto Giménez Caballero ja va pretendre aparellar Hitler amb Pilar Primo de Rivera, cosa que no va ésser possible perquè el Fürher tenia més poc aturall que un moix de febrer i encalçava Imperio Argentina per les teulades de Berlín. «Hem d'aconseguir una parella modèlica que sigui capaç d'infantar l'home complet», deia dona Maria Antònia, obsessionada. «En saber-ho "li explicava Antoni Pascual", don Bruno Morey se'ns ha ofert». «I tu què trobes?», li va demanar la senyora. «Podria ésser un bon gall de llavor "va admetre Antoni Pascual", però ens posa condicions. O bé l'aparellam amb la Gran cristiana o no va de res». Passaven les hores i no sortia la parella ideal, capaç d'obsequiar els mallorquins amb un geni. Així que la senyora va passar la nit en vetla. A l'alba va fer-se dur una xicra de xocolata i bunyols al seu despatx. En arribar Antoni Pascual, ja havia aclarit tots els dubtes. «Quina és, Antoni, la mallorquina més coneguda fora de Mallorca?», va demanar-li. «Na Margalida Fullana», va dir aquest sense dubtar-ho. «Molt bé "va assenyalar la senyora. I li tornà a demanar: «I quin és el mallorquí més universal?». No va pensar-s'ho gaire Pascual. «En Miquel Barceló», va dir. «Efectivament "va sentenciar dona Maria Antònia". L'una és el múscul i l'altre és la genialitat». «Què trobes?», va voler saber la senyora. «Que en podrà sortir un element de pinyol vermell», va respondre Antoni Pascual, amb la seva habilitat característica per no comprometre's en projectes de futur. Així que dit i fet. Ahir dematí, que era dissabte, la secretària de dona Maria Antònia no va parar. A migdia sortiren cap a correus sengles cartes adreçades a Margalida Fullana i a Miquel Barceló, tot fent-los saber les avantatges que tendrien si acceptaven la proposta presidencial. Per començar, les despeses del berenar de noces anirien a càrrec del consell, i la Federació Hotelera estaria disposada a sufragar-los una estança de dos dies a l'Hotel Perú, tocant el Banc de s'Oli. Tot i que encara, a la seu del Consell de Mallorca, no s'havia rebut resposta de cap dels dos afectats, ahir horabaixa ja es feien els preparatius de les noces. «On els casarem?», va demanar Antoni Pascual a la senyora. «A la pallissa de Son Pardo "va respondre aquesta". Per qualque cosa l'administram noltros». Aleshores Antoni Pascual va voler arrodonir el projecte. «I els casaràs tu, no és cert?», va demanar a la seva presidenta, amb voluntat de fer-la contenta. «De cap manera m'hi acost "va respondre aquesta". Que els casi en Fageda!». Ja més tranquil·la, va exposar les seves raons, dona Maria Antònia. «Jo vaig blava de coces, Toniet», va confessar, tot fregant-se les anques instintivament. I en recordar els seus viatges infructuosos a Sydney i a París per a fotografiar-se al costat de Fullana i Barceló respectivament, va afegir alçurada i amb veu quasi imperceptible: «Remil gotes! Tant l'un com l'altra xuten més fort que en Campanal».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris