nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

La judicialitat de la política

Ja he escrit altres vegades que la dignificació de la política passa per l'eliminació radical de la corrupció. No és aquesta l'única condició. Però és la primera i més necessària, sobretot en un context com el de la nostra Comunitat Autònoma, on els famosos 16 anys de cañellisme, que aviat seran tan paradigmàtics com els famosos 40 anys de franquisme a Espanya, varen deixar un regueró d'allò més escabrós. Per això, crec que els ciutadans hauríem d'estar ben d'acord en què es duguin a la barra tots els casos de corrupció en totes les seves formes que es descobreixin. Però hem d'anar ben alerta a distingir clarament el que és lluita contra la corrupció, del que és judicialització de la política. Quan es descobreix un cas de corrupció, sigui econòmica o ètica, s'ha de dur als tribunals, que són els que han de dilucidar si hi ha o no motiu per treure'n conseqüències penals. I no ens hem de deixar impressionar pels escarafalls que invariablement fan els implicats, que volen desviar l'atenció de la gent dient que es vol judicialitzar la política. Però per altra banda, i precisament perquè quan es duu algú a la barra pot acabar condemnat penalment i per tant, d'entrada, es posa en tela de judici el seu bon nom, s'ha d'esser extraordinàriament prudent a l'hora de prendre aquesta decisió. Si no es fa així, si es recorre a la denúncia pública i als tribunals sense tenir indicis suficients, llavors sí que hi ha perill greu de judicialitzar la política, és a dir: S'intenta combatre o fins i tot eliminar un contrari polític per la força de la condemna pública, del judici paral·lel de l'opinió pública, utilitzant els jutges com a instrument per aconseguir aquest objectiu, perquè l'altre, el de la condemna judicial de l'acusat i de la corrupció com a sistema, ja se sap que no es produirà. Al final els jutges han d'arxivar el cas o han de proclamar la innocència de l'acusat. Però el mal ja està fet: una persona honesta, o de la qual com a mínim no s'ha pogut demostrar la deshonestedat, ha estat exposada públicament a la sospita, ha vist el seu nom publicat en relació a un fet deshonest i exposat que en el futur, quan algú el senti anomenar, digui: «Que no és aquell que deien que...?». Parlant clar i català, vull dir amb tot això que quan els símptomes són tan clars i els indicis tan mortals de necessitat com en el cas Bitel, per exemple, és obligat recórrer als tribunals, perquè el risc d'error és mínim. Però quan els indicis són tan inconsistents com en el cas de les acusacions formulades contra el senyor Pere Vallespir o contra la diputada senyora Rosa Estaràs, la impressió que s'imposa és que s'ha actuat amb una lleugeresa imperdonable, per no dir irresponsable. I supòs que està clar que, en aquests casos, un cop arxivat el cas, com presumiblement succeirà, la dignificació de la política exigeix la dimissió de qui ha formulat tan alegrement les acusacions, de qui les ha assumides tan irreflexivament, i de qui les ha presentades tan frívolament.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris