lluvia ligera
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Temps era temps

Aviat farà cent anys que es va inaugurar, aquest mateix mes, el tren de Felanitx. A mi encara m'han arribat, per via oral, noves d'aquell esdeveniment. Per exemple, que hi va assistir un oligofrènic que anomenaven en Joan Boig. Aleshores no tenien la crueltat de designar amb un tecnicisme les discapacitats i, molt compassivament, deien les coses pel seu nom. La naturalitat era molt més confortable per a tothom, fins i tot per al taradet, que la distància protectora que ara establim amb etimologies grecollatines d'escàs caliu humà. En aquell temps no varen necessitar cap associació altruista ni cap ONG per recordar-se d'en Joan Boig a l'hora d'anar a esperar el tren que, per primera vegada, arribava a l'estació procedent de Palma. Ens podem imaginar la gentada i l'expectació que hi havia al que per sempre més seria anomenat el passeig del tren o, simplement, el Passeig. Segons me contaren, el tren, així com s'anava acostant, exhibia la potència sonora del siulo i del vapor que, a pressió, sortia fent feredat. En Joan, que no degué comprendre mai que aquell artilugi escandalós no era un ser animat, davant la incitació popular a pujar-hi, s'apuntalà esquenaparet i, astorat, no parava de dir: «No m'hi dureu, no m'hi dureu, bufa es puta, no m'hi dureu!». Eren temps de canvi i de progrés que el meu poble, en clar declivi, comença a oblidar. Al Passeig del Tren, per exemple, hi ha l'Estació Enològica, creada per Arnesto Mestre, un científic benefactor que, així, va posar els fonaments de l'apogeu de la producció de vi de tota la comarca, però l'edifici que li va fer de seu va abandonar, ja fa anys, la primitiva activitat i està dedicat, crec, a funcions sanitàries. Queden, però, les pedres, i és una de les poques construccions notables dins la generalment mediocre arquitectura felanitxera. La meva generació és la darrera que conserva memòria pròxima d'allò que va passar a principis de segle. Eren uns temps que els joves no poden imaginar. Jo, de molt nin, encara he vist un home que anava de poble en poble contant succeïts reals, generalment truculents, en vers i en castellà, és a dir, he sentit contar en viu els darrers romanços autèntics que s'han recitat a Mallorca amb la finalitat d'informar un poble massivament analfabet. Els meus padrins materns, posem per cas, no sabien parlar en castellà; ell en va aprendre una mica durant el servei militar, i la padrina (que, en canvi, sí que cantava cançons i romanços forasters) el va arribar a entendre a força de llogar ensofradors als murcians de la primera immigració. I el padrí me va contar com, una vegada, havia abandonat la feina de llaurar per acostar-se a la carretera i veure passar la primera bicicleta. No se'n podia avenir, que un home s'aguantàs damunt dues rodes sense trabucar. No ha passat tant de temps, de tot això, però actualment aquestes històries només es recuperen des de la nostàlgia perquè ara toca parlar de qüestions més enverinades. És allò que escrigué encertadament Pere Quart al Bestiari: «Temps era temps hi hagué la vaca cega; ara jo sóc la vaca de la mala llet».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris