nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

En memòria de les víctimes de l'Holocaust hispà a Amèrica

Cada any, tal dia com avui, l'Estat espanyol ens imposa la celebració de la fiesta de la raza, en commemoració del descubrimiento d'Amèrica. Per als catalans (o per als catalans, valencians i balears, perquè ens entenguin els qui no tenen consciència unitària) és una ignomínia aquesta imposició si tenim en compte que la colonització d'Amèrica fou, sortosament, una empresa castellana, portuguesa i anglesa en la qual els catalans "més exactament: els quatre regnes autònoms de la Corona d'Aragó" no hi tinguérem res a veure. Castella ens tenia exclosos del comerç amb Amèrica com a potència estrangera que ens considerava i que érem per a ella. I ens hi va tenir, exclosos, fins al cap de tres-cents anys, fins a les darreries del segle XVIII.

Treu cap enlloc, per tant, que hàgim de celebrar un esdeveniment en què no tinguérem res a veure? No. Ens trobam davant una altra imposició del nacionalisme exacerbat espanyol.

Segons calcula el prestigiós investigador francès i comandant Jacques Cousteau en el seu llibre La vie au bout du monde, en arribar els espanyols a aquelles terres hi havia entre seixanta i noranta milions d'asteques, maies i inques que poblaven els vastos territoris que van des de l'actual Mèxic fins a Bolívia; Al cap de cent cinquanta anys, tan sols n'hi sobrevivien tres milions i mig. Els altres seixanta milions pel cap baix ja els havien exterminat. «Sense comptar els exterminis en massa consecutius de les persecucions endins dels boscos i les muntanyes. Sense comptar els oferiments que els feien d'arròs, sucre i blat enverinat...». De l'única manera que podem rentar dignament l'escarni que ens fan en fer-nos fer festa per celebrar un mal que nosaltres no férem és solidaritzant-nos amb aquells seixanta milions en amunt de víctimes que aquella «descoberta» suposà per als pobles i les nacions indígenes d'Amèrica, Un Holocaust indescriptible que encara no ha acabat: les famoses veinte naciones de l'Amèrica Central i del Sud no són més que estats hispans continuadors de la política d'extermini cultural o, fins i tot, físic dels nadius americans. Com els Estats Units, que són un estat anglosaxó que no va estar a pler fins que va fer net de nadius. Sortosament, l'extermini no va ser total al sud: al Paraguai, la Nació Guaraní hi batega ben viva fins al punt que la llengua pròpia d'aquelles terres és parlada arreu del territori. (Tot i que no exclusivament: també arreu hi parlen el castellà). Al Perú, els hispanistes estan apurats i sense cap rialla en veure com l'idioma quítxua s'és codificat i estandarditzat i com a hores d'ara s'escampa com una taca d'oli i entra fins i tot a les universitats de manera que ja no hi ha qui l'aturi.

Què els podem dir a aquelles nacions indígenes nosaltres, els dissidents de l'actual règim politicomediàtic ultraespanyolista? Que nosaltres no feim festa. Que feim dia de dol. Que no hi érem. Que no hi tenim res a veure. Que els planyem pel mal que els feren a partir d'aquella data tan sinistra. Que som tan víctimes com ells de la destrucció de la cultura dels nostres pares, padrins i repadrins. Que, com ells, l'Estat que patim ens té per una nosa. Llevat que ens integrem a ells o que no ens moguem dels «círculos reducidos mas íntimos». Que aquesta celebració que ens imposen, la trobam tan cínica com si els alemanys, d'aquí a un parell de segles, celebrassin el «descobriment» dels jueus per part d'en Hitler. I això que, com a mínim, l'Alemanya d'avui demana perdó i indemnitza encara ara Israel pels crims que va cometre; Espanya, en canvi, estampa en Pizarro i n'Hernán Cortés en els seus bitllets de 1.000 pessetes. Com si Alemanya, d'aquí a cent anys, posàs en Hitler o n'Adolf Eichmann en els seus bitllets d'euros. Nordamèrica, de fet, fins fa dos dies ens ha enroscat films «de l'Oest» en què no tan sols no s'amagava dels seus crims, sinó que presentava com a salvatge aquella pobra gent que no feia més que defensar les seves terres de la invasió europea.

El mal és que no hem coneguda altra cosa i ja no hi ha res que ens véngui de nou. Ho trobam natural. Però, mirat des de defora, és una vergonya. Els mallorquins o balears o catalans que no militam en el nacionalisme espanyol "ni francès si pensam en els compatriotes del Nord", no podem celebrar aquesta data. No podem.

Jordi Caldentey. Manacor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris