nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

L'estat olímpic

Fins on jo sé, que no és gaire, no hi ha a les pàgines dels teòrics de la democràcia cap referència a què una missió essencial de l'estat sigui aconseguir la màxima quantitat de medalles olímpiques ni triomfs similars, però els màxims dirigents d'aquest curiós país no deixen de plorar i de consolar-nos alhora i de prometre'ns que en el futur grec del 2004 tot tornarà a ser igual perquè en les pròximes olimpíades tornarem a ocupar el lloc que "ningú no sap ben bé per què" ens pertoca. Ningú no ha argumentat mai de forma convincent que aquesta obligació hagi de ser assumida pels poders públics, i tothom ha donat per fet que l'estat del tercer mil·lenni està sense cap dubte obligat i legitimat a fer tot el que calgui per arreplegar ors olímpics, a més de garantir-nos la llibertat i proporcionar-nos seguretat, educació, salut, justícia, però els dirigents esportius, la ministra d'educació i cultura "ni més ni menys", els membres de l'oposició i el Parlament tot van segregant unànimement aquestes setmanes els seus greuges per la minsa cacera dels jocs de Sidney. Alguns dels nostres ciutadans no corren ni salten prou ni acaben d'aconseguir que la pilota entri en el lloc que li escau, i això ha de suposar, pel que es veu, un seguit de conseqüències mecàniques: que hem desaprofitat un cabàs de diners públics (cosa força òbvia, amb independència del nombre de medalles), que no sabem planificar políticament l'activitat esportiva, que els nostres joves no es dediquen prou a l'esport i que la dignitat nacional ha estat ferida i que aquesta ferida ha de ser venjada.

La intensitat d'aquesta queixa tan repetida com poc fonamentada és, curiosament, directament proporcional a aquest estès nacionalisme que mai no es confessa nacionalista, i molt similar a la que omple la boca dels presentadors de televisió quan subratllen amb entusiasme les fetes d'algun compatriota. Si demanes que sigui reconeguda una petita i concreta aportació d'una cultura en el magma del coneixement humà ets un nacionalista (de fa poc un nacionalista empès per l'analfabetisme), però si crides com un posseït perquè un individu que va néixer en el mateix bocí de mapa que tu ha fet un gol o ha botat més que algun altre individu d'algun altre continent ets un digne ciutadà. Els diners directament públics que s'aboquen sobre tot aquest personal que corre, salta i maneja l'espasa i la raqueta, els diners que surten de les grans empreses hereves dels monopolis històrics (herència que no els impedeix discursejar i donar lliçons a la més mínima ocasió sobre la lliure competència), els diners de la televisió pública on els esportistes sospiren acabar els seus dies per relatar a preu d'or les esporàdiques heroïcitats dels seus successors i els de les empreses que amb els seus diners fan lliurement el que volen, es mesclen i dispensen tots sense suscitar a ningú cap interrogant sobre aquesta obligació de l'estat de permetre'ls guanyar medalles. I potser sigui millor així, perquè si algú en demanés una mínima explicació tothom veuria la feblesa de les respostes: l'estat ha d'aconseguir medalles per mantenir el prestigi de la nació, per servir de model als joves, per fer veure la importància de l'esport en la formació, per fer-s'hi publicitat... Si algun contribuent es demana per què part dels seus tributs han de reservar-se per a aquests vehicles humans de la publicitat que s'han dedicat lliurement quatre anys a donar-li al rem i muntar a cavall o fer voltes a la pista, a poc a poc anirà contra corrent, si no passa per foll. Hom esperava ser vist, després de segles de revolucions intel·lectuals com un ciutadà, més que no com un consumidor, un espectador o un fanàtic, però el megaestat ha decidit que hem de guanyar medalles, sense adonar-se, vés per on, que els seus semblants han picat el mateix ham.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris