lluvia ligera
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
26°

Intifada II

Segur que Iasser Arafat, a Formentor, ha tengut ocasió d'explicar que són ja tretze anys de la primera intifada. Era la resposta d'un poble derrotat a les múltiples impertinències israelianes. Parlar d'impertinències per referir-nos a controls, abusos, pallisses, humiliacions i, de tant en tant, algun mort, pot parèixer una frivolitat, però faig servir el terme en l'accepció de gratar allà on més cou. Els israelians, amb l'ajuda americana, solen presentar els palestins davant la comunitat internacional com un poble esquerp, irritable, desmesurat. Què ha passat, si no, amb la declaració de l'Estat palestí que Arafat s'ha vist forçat a ajornar per tercera vegada? Què ens han contat aquest estiu de les intencions palestines sobre la declaració de l'Estat? Que era una imprudència, i tothom ha pressionat Arafat per fer-lo recular. Finalment, el Parlament deixà la declaració com un tema del segle que ve.

Quan Arafat posà la primera data pel maig del 2000 ho feia esperançat que un any després del triomf electoral de Barak, l'hebreu rebut per tothom com a líder capaç d'avançar en el tema de la pau, estaria en condicions d'acceptar-ho. Avui veim que els israelians tenen de cada cop més difícil comprometre's amb la pau. Ganes segur que en tenen. Qualsevol líder polític del món pagaria per passar a la posteritat com el padrí de la pacificació de l'Orient Mitjà. Clinton, Chirac i el mateix Aznar han fet passes per arrabassar als bàndols un document amb la signatura de Barak, Arafat i el mediador.

De fet, la tancada de quinze dies de palestins i israelians a Camp David era un intent de forçar la pau. Això vol dir que els que la desitgen ja són molts, cosa que no passava abans de les converses del 1991 a Madrid. Ara bé, que les dues parts la desitgin no vol dir que sigui fàcil arribar-hi i ho veim quan s'han enrocat en el tema de Jerusalem. Qui són els intransigents en aquest tema? La premsa ens diu que les dues parts ho són d'intransigents. El que és més difícil és llegir o trobar referències a l'incompliment de les ja famoses resolucions de l'Assemblea General i el Consell de Seguretat de l'ONU del 1948 i del 1967 sobre refugiats i retorn de territoris. Són resolucions que Israel encara no ha acatat i que molt possiblement ja no acatarà mai però que encara són a la base dels plantejaments palestins. Així i tot, Israel ha complit una part del que li tocava amb Egipte, Jordània i Síria, però li manca complir amb els palestins. Si els deixa de costat és perquè ja sap, com deia al principi, que són un poble derrotat, un poble que té difícil aparèixer en els escenaris internacionals, un poble debilitat per la manca d'Estat a un món on gairebé tothom el té, un poble que depèn dels ajuts americans per fer funcionar la seva administració i un poble atemorit per l'amenaça dels EUA de traslladar la seva ambaixada de Tel-Aviv a Jerusalem.

Així s'entén que la causa palestina hagi viscut un rebrot de violència aquests dies. És el rebot de l'esgotament enfront de les contínues impertinències israelianes. Era una manera, pels palestins, de cridar l'atenció de la comunitat internacional que no ha dubtat, en aquesta ocasió, de condemnar Ariel Sharon i de fer-ne corresponsable de l'esclat a Edhud Barak. No és el primer cop que els palestins criden a la consciència internacional i és d'admirar que ho facin quan encara esperen el compliment d'una resolució de l'ONU del 1948. Qui és que està posant entrebancs a la pau de l'Orient Mitjà? Els que juguen a guanyar temps o els que encara confien a guanyar el temps?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris