cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
19°

Les fotografies impossibles

Una de les situacions que palesa la inexperiència dels nostres polítics actuals és la seva incapacitat d'aconseguir fotografiar-se amb qui volen. Un president ianqui, per exemple, quan s'apropen les eleccions viatja a Hollywood i es fotografia al costat dels artistes que creu més adients. Actua com si entràs a un corral de conills. Mira a l'entorn, i diu aquest, aquest i aquest, i els escortes els agafen, encara que sigui per les orelles, i els col·loquen al seu costat. En canvi a ca nostra, no ho fan així. I a Espanya tampoc. Basta veure el pobre Aznar que per aconseguir retratar-se al costat de Rafael Alberti va haver d'aprendre's de memòria «Marinero en Tierra», quan les seves experiències poètiques es reduïen a uns versos que havia escrit, parodiant Maragall, a la seva esposa, per allò que en la intimitat el president espanyol parla en català. I si Aznar ha de superar aquests tràngols per aconseguir una fotografia de no res, imaginau-vos què deuen fer els altres. En concret, les possibilitats que tenen els polítics d'aquí de fotografiar-se amb famosos són més aviat minses. Que Onofre Plomer es fotografia anualment amb Norma Duval? És cert. Però, quantes platades de pilotes de porc no li ha costat al senyor de Muro aquesta fotografia? D'altra banda, no contribueix a enaltir la seva figura, perquè Onofre cada any s'encongeix una mica més i Norma torna més alta, més alta i espectacular, fins al punt que dóna una retirada al Queen Mary. De tota manera, Déu n'hi do amb Onofre! N'hi ha, de polítics, que tot i estar més enlairats que ell, envegen la seva habilitat. Matas, per exemple, va necessitar fer ús de tot el seu enginy per a retratar-se al costat de Michael Douglas. Va ésser quan aquest el va visitar al Consolat de Mar, i Matas, que aleshores encara era president de Les Illes, li va proposar fer un tomb pels voltants de la Drassana i prendre un cafetó onsevulla. Quan sortiren al carrer hi havia un eixam de fotògrafs esperant-los, i Matas es va fer el desentès de la trampa que li havia parat al seu convidat il·lustre, tot dient-li allò de «mira Michael, que són ses casualitats. Vénen de retratar sa processó de sa moixeta i s'han topat amb noltros».

En qualsevol cas va aconseguir la fotografia. Joan Flaquer no va tenir tanta de sort quan, essent conseller de Cultura, va viatjar a l'altre cap de món amb una senyera a la maleta per retratar-se al costat de Carlos Moyá. I Carlos, en un acte de cordialitat que l'enalteix, va acceptar compartir diapositiva amb el conseller, però va fer servir la senyera de davantal, de manera que semblava una matancera. I no era aquest l'objectiu del muntatge, així que no cal ni dir que la fotografia va acabar a la paperera de l'aeroport. Més decebedors han estat, encara, els viatges de dona Maria Antònia a Sidney i a París per a fotografiar-se amb Margalida Fullana i Miquel Barceló, respectivament. La senyora volia relacionar la seva imatge amb el múscul i l'esperit alhora. Que Margalida pateix una mena de febres que li fan entrar mosseguera quan es posa en contacte amb gent de l'administració pública? Tothom ho sap. Tanmateix els assessors de dona Maria Antònia pensaren que un cop es trobàs lluny de Sant Llorenç, on cada pedra de ca seva li recorda que l'ha guanyada pedalejant i no amb les subvencions promeses i mai cobrades, potser, dic, sentís enyorança del paisatge i entengués que la proximitat de la senyora era quelcom més reconfortant, des del punt de vista de la mallorquinitat, que les galetes d'Inca i la llonganissa que duia a la motxilla. Però, ca barret! Margalida Fullana té un cor tan massís com les seves cuixes, i no va accedir a saludar la senyora. Segons diuen, dona Maria Antònia, armada d'una paciència infinita, li va enviar notes. Heus-en ací una: «Margalideta, vols passejar amb mi? Som a la porta del teu hotel donant cacauets als coales». I una altra: «Margalideta, si em deixassin la teva bicicleta em vendria de gust pegar dues pedalejades». Creieu que va obtenir resposta? No, ja imagín que no us ho creieu, que n'obtingués. Per tant, la senyora i l'eixam de fotògrafs del seu seguici partiren de buit cap a París amb l'esperança que Miquel Barceló no fos tan esquiu. I no ho va ésser, encara que sols va tenir paciència per a aguantar una foto. Conta la gent que ho sap, que la senyora "batlessa de Costitx, presidenta de Mallorca i hereva espiritual de La Gran Cristiana" va esperar prop de tres hores l'oportunitat de saludar el pintor felanitxer, de manera que va acabar amb les soletes dels tacons més menjades que les dels de Laurita Valenzuela i Conchita Velasco a Las chicas de la Cruz Roja. Finalment, Barceló "que en els actes públics sol caracteritzar-se per actuar amb una petulància gens ni mica original", va allargar la mà dels pinzells a la senyora i aquesta no va saber si besar-la o retenir-la uns instants com fa amb els colomets de la Seu cada 12 de setembre. Abans que resolgués el dubte, Barceló ja l'havia recuperada, la mà, i els fotògrafs no tingueren temps d'immortalitzar l'encontre des del perfil bo de la senyora. No podrà, per tant, dona Maria Antònia, presumir de foto amb Barceló. El seu consol rau en la consciència que cap dels seus rivals tampoc no aconsegueix fotografiar-se al costat dels famosos. En vista que tots pateixen del mateix mal, els convendria, de totes totes, apuntar-se a un curset sobre la «manera de fotografiar-se junto al ídolo de sus sueños sin que se le vea el plumero». Serà en castellà, perquè l'organització d'aquesta mena de màsters sols pot ésser cosa de la gent de Madrid.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris