nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 16°
15°

Davant el mort fa bon plorar

Tenc un record claríssim de quan un mort en accident de trànsit commocionava tot Mallorca, i tenia perllongada permanència dins la memòria de la gent, se'n parlava molt de temps amb l'horror als ulls i amb estretor de cor. Era tema calent de tertúlies de taverna moltes setmanes. Aquell dia desgraciat que, a la curva abans d'arribar a Vilafranca s'hi matà amb el cotxe en «Juanito» Valls, l'emblemàtic actor i director de la companyia teatral ARTIS, el dol va ser d'allò més fort, tant per la personalitat de l'accidentat, com pel fet en si mateix: un accident de trànsit.

Però ara, trenta, quaranta anys després, llevat dels cercles més ferits per la crua realitat d'haver d'assumir tan gran desgràcia d'uns éssers estimats, la resta, passa amb olimpisme. Quin desastre! Pobra gent!, potser diuen, però, creis-me, tot seguit, fan un cafetó rebentat de romet «Amazona» i s'asseuen a jugar un truc rabiós i no els vénguis amb més històries. És el somnífer de la quotidianitat. La rutina com a aspirina. L'antídot. Si t'injectes una mica de verí de serp de cascavell cada dia, després, quan et pica de veritat, res, ni fred ni calor, n'estàs immunitzat.

Robatoris, assassinats, també n'hi havia. Clarejaven, però també n'hi havia. Ara mateix em ve a la memòria el taxista que matà una nina petitona i la tira a la mar, just aquí davant, a Cala Gamba, quan jo encara no hi era. Aquell missatge que va fer la pell a l'amo perquè n'estava fins als dallons i per robar-li mil duros que tenia amagats dins l'ensofrador. Aquell altre que matà la seva dona perquè s'havia enconyat amb una rossa. Però vaja, no s'estrevenia d'un cas cada mig any, i el rebombori era tamany natural, l'expectació d'allò més grossa, això que ara es diu «alarma social» anava més crescuda que la saregallada del 80. I ara, doncs no, moltíssima gent va directament a les notícies esportives «iquehaestatnores».

Amb els robatoris, igual, tres quarts del mateix, hi havia lladres, clar. Als pobles, com tenir comare, metge, batlle, lletraferit, curt de gambals, també teníem el lladre oficial. Sí, ja podeu fer la mitja, ja, així era. A Sineu, que és l'indret que em significa i qualifica, n'hi havia dos. Un més que l'altre. El fotut era que, la guàrdia civil, com que els coneixia de demés, tot d'una que es produïa un robatori del que fos, sobretot aviram llavonces, els empresonava i després d'un «hàbil interrogatori», ells signaven que havien robat el campanar del poble i tot, si ho trobaven prudent per a la seva integritat física, i assumpte resolt. Tots els casos de l'ungla es resolien amb rapidesa, als pobles petits. També s'ha de dir que, per zones, existien lladres de més categoria, que al seu temps i moment foren llegenda, talment els pistolers del «far west». Com és ara el «Torero» de sa Pobla per exemple, un vertader expert en fugues de la guàrdia civil, una espècie de «Lute» a la mallorquina, tu. I, a Ciutat, aquell «Don Sebastián», especialista en robar porcs, regalar-los al convent de les monges (no record quines) i després els feia salvatge la «perxa», el porc obrat, l'home. També l'aglapiren, clar. I la gent en xerrà temps llarg, a l'estiu, a la fresca.

Avui sembla que ja ens hem acostumat als robatoris, als succeïts violents, als accidents de trànsit, a què et forcin el cotxe davant ca teva...

Fins i tot, i mirau si és greu el que us diré a continuació, l'altre dia davant Cort, quan es feren els cinc minuts de silenci pel darrer assassinat d'ETA, jo hi era i observava. Ho promet: vaig comptabilitzar onze badalls als assistents, tot en gros una cinquantena. Onze badalls a les dotze del migdia són molts badalls. En tenc els noms apuntats dels que vaig conèixer, boca oberta mig tapada amb la mà, dissimulant. Ja sabeu, la rutina. Davant el mort fa bon amollar unes llàgrimes, després... El gènere humà posa call a tot, s'acostuma a tot, àdhuc a les barbaritats més grosses, a les bestieses més evidents, als succeïts més luctuosos, amb el temps i la repetició d'imatges. Tenc perfecta consciència que és d'un dramatisme fort, dur, monstruós, molt trist, això darrer que acab de dir, però...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris