cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 20°
24°

Escriure al Diari de Balears

Vet ací un articlet que tenia ben estotjat en un racó de l'enteniment per quan arribàs la sequera d'idees. I no és que el tema no sigui interessant o no mereixi màxima prioritat. Escriure en el millor diari de les nostres illes que surt en català és una cosa ben afalagadora. I, sobretot, ensenya modèstia. Quan s'acosta l'hora de lliurar la feina i els deures estan sense fer, un aprèn a apreciar la dificultat de l'article quotidià, fins i tot si surt insubstancial. Dos articles cada setmana divertits i encertats com els de Llorenç Capellà tenen més mèrit que l'or olímpic; i l'apunt diari de Guillem Frontera o els tres romanços setmanals (Déu meu!) que ens regalava Nadal Batle ja entren dins el món dels portents. I és que els dies passen aviat, i el paper és blanc i immens. Encara me'n faig creus, de com he pogut fer prop d'una grossa de redaccions en els quasi tres anys que m'han deixat treure el nas cada dissabte en aquesta pàgina. Deu ser mèrit del diari, que inspira i dicta arguments, paraules i coverbos. Amb la modèstia, un aprèn, també, l'economia de les idees: posar-ne més d'una en un article, a més d'embullar el lector, és de tudats. Després ve allò del lèxic i la sintaxi: els articulistes tenim l'obligació de tirar l'àncora i evitar que vagin més a la ronsa. No pretenc ser un virtuós de l'expressió vitenca, com és el cas de Biel Florit, però si en un article no me surt una paraula o una dita d'aquelles que antany eren corrents i que ara no se senten gaire, no acab d'anar xalest. I tot això està molt bé, però per molt que Camus, el mig menorquí Albert Camus, digués que la llengua és la pàtria, també hem d'escriure per a la pàtria. En això he de reconèixer febleses, meves i dels lectors. Les temptacions de la banalitat són fortes i la carn és miserable: no aconseguesc, com fa Joan Pla, parlar cada dia de la pàtria. I els lectors no m'ho retreuen perquè, de vegades, també els abelleix abandonar dolosament el deure per l'entreteniment. Els lectors són, precisament, el darrer drama de l'articulista: la seva crucifixió. No saps mai si han pogut passar de la segona línia, si has aconseguit establir amb ells una mínima complicitat, o si, definitivament, has fet els ous en terra com les terroles. Finalment t'hi acostumes, ho fas tan bé com saps, deixes reposar un dia o dos l'escritet, elimines alguna impertinència excessiva i amolles rutinàriament les paraules a l'avenc. Fins que qualcú, pel carrer, un dia et demana què passa, com és que fa tant de temps que no escrius al Diari de Balears. Aleshores ja està: ets un clàssic, tornem-hi que no ha estat res, i a pensar què dimonis sortirà la setmana que ve.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris