nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
17°

Les epifanies de Morandi

És curiós que "llevat d'un limitat període metafísic (dels anys 1913-1919), sens dubte influït per Chirico i Carrà" l'obra de Giorgio Morandi, tant en el tractament del paisatge com en el de les natures mortes, pràcticament no sofreix cap evolució, si no és una certa represa final de la tècnica de l'aquarel·la, com si cercàs encara una major transparència, una major depuració o un més gran afinament del color. Plantejades les regles de la seva pintura, del seu subtil compondre i descompondre la composició o l'estructura del quadre "realitzat o realitzada a base de seqüències", per a treure'n progressivament les conclusions corresponents de cromatisme contingut, lluminositat i fins i tot format, la seva feina és la d'una exploració constant que no cau mai en cap repetició però que no se surt, tanmateix, tampoc, de les regles del seu joc.

Així, un paisatge molt famós de 1913, pintat a l'oli damunt cartó, ens presenta ja una lluminositat que podem dir pictòricament senyora, i una particular predilecció pels camins polsosos, d'un blanc quasi pur, gairebé diríem enlluernador, per la força del bater del sol. Bater de sol i presència destacada d'esplanades en blanc que juguen també amb masses d'arbrat i de prades verdoses resoltes, en alguna altra pintura memorable, més aviat com si fos un disseny distributiu de les masses de colors afinats per la solellada.

També ben prest comença el joc delicat de les natures mortes constituïdes per quatre, cinc, sis, set elements (sobretot botelles de molt variades formes, però també capses, ceràmiques, gerres, tasses, pitxers, etc.) que van modificant, d'obra en obra, la seva situació damunt la superfície de suport, tot repetint-se els mateixos elements però no repetint-se els quadres.

Hi ha una botella blanca estriada, per exemple "que figura entre els nombrosos «objectes de la memòria» recuperats del seu estudi (del qual s'ha muntat una reproducció, estibada de petites coses, al museu Morandi de Bolonya)", la qual botella va esser utilitzada una i altra vegada, com tants d'altres elements, pràcticament durant tota la seva vida pictòrica. De fet, aquesta botella estriada va esser emprada per a la composició de natures mortes de 1939, 1941, 1942, 1946, 1948 i 1954, com es pot comprovar fàcilment.

Tanmateix, el paper d'aquests «objectes de la memòria» guardats durant anys i més anys no és mai un paper preponderant. El que motiva o inspira les pintures no és mai la reproducció de cap objecte concret, sinó més aviat la interpretació de les relacions que s'estableixen entre aquests objectes. Morandi no dóna testimoni més que de l'obra d'art construïda en base del pretext d'unes composicions d'unes botelles, gerres humils, capses metàl·liques que no manifesten cap personalitat especial individualment considerades.

En definitiva, en Morandi el que és important no és mai el punt de partida ans el punt d'arribada. Morandi no «retrata» res com no sigui una lluminositat o unes relacions abstractes; Morandi senzillament "tal vegada una mica miraculosament", pacientment, senyorívolament, pinta. I és el resultat de la pintura el que compta, no el conjunt d'objectes que n'és sols una excusa.

Per descomptat, és un fet, doncs, que Giorgio Morandi, professor de dibuix de l'ensenyament primari des de 1914 a 1930 i catedràtic de tècniques de gravat de l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya a partir d'aquesta data i fins a la seva jubilació, no necessitava anar gaire enfora per a trobar temes per als seus quadres. D'una banda, tenia a l'abast l'esmentada col·lecció de botellam, gerres i ceràmiques per a anar combinant-les indefinidament "millorades les seves tonalitats per l'acumulació de la pols dels anys" o podia també senzillament treure el cap al gran pati interior on donava el pis que compartia amb les seves tres germanes a la via Fondazza, que va pintar moltes vegades però sempre canviant l'enquadrament i la condició de la llum, o encara el paisatge auster del poble aturonat de Grizzana, on va estiuejar pràcticament tota la seva vida. Alguns dels temes d'aquest paisatge de Grizzana "gens grandiloqüent" els va tractar, per cert, tant en aiguafort com a l'oli; per exemple, la tan famosa Strada bianca.

Sí, l'obra de Giorgio Morandi, artista aristòcrata d'origen més aviat humil, bé mereix un viatge a Bolonya encara que sigui al mes d'agost. Després de tot, al museu Morandi hi ha aire condicionat, cosa que no es pot dir d'algun altre museu de la ciutat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris